Dones i treball: una altra revolució

 MARÍA TITOS
La taxa femenina a Espanya encara està lluny de la dels països del nord d'Europa
(El Periodico) 
JOSEP Oliver
CATEDRÀTIC D'ECONOMIA APLICADA DE LA UAB

El debat sobre la immigració i els seus efectes sobre la societat ha minimitzat el paper del col.lectiu femení com a gran motor de canvi del nostre mercat laboral. I si tot el que ha passat els últims anys no es pot entendre sense el concurs dels immigrants, encara menys es pot explicar sense l'aportació de les dones nascudes a Espanya. Així, el 1997, a Espanya estaven en el mercat de treball (ocupades o parades) uns 3,5 milions de dones, davant dels 9,2 milions d'homes. Gairebé 30 anys després, el 2006, el volum d'actius masculins havia augmentat moderadament, fins als 10,6 milions, mentre que el col.lectiu femení havia explotat, afegint gairebé quatre milions de noves altes, fins a arribar als 7,5 milions.
Aquest procés, a més, s'ha accelerat els últims anys, en especial entre les dones de més de quaranta anys. D'aquesta manera, la taxa d'activitat femenina de 16 a 64 anys ha passat d'un índex molt baix del 32,4% el 1977 al 46,7% el 1995 i al 59,1% el 2006. Però encara estem lluny dels valors dels països nòrdics (que ronden el 75%) i del Regne Unit o Holanda (que presenten taxes per sobre del 70%).

AQUEST formidable augment dels efectius femenins natius explica, com pocs elements, la millora de la renda dels espanyols, però planteja dubtes sobre la seva continuïtat. En efecte, diversos factors dificulten que s'aconsegueixin valors gaire més elevats que els actuals, ja que tampoc disposem de mecanismes que permetin una elevada presència de les dones en el mercat laboral. Al nord d'Europa, per exemple, la important presència del sector públic en el mercat laboral i el paper determinant de les dones en aquesta ocupació expliquen les elevades taxes d'activitat femenina, mentre que al Regne Unit i Holanda es justifica pel paper preponderant del treball femení a temps parcial (pròxim al 50%).
En les societats europees, en què encara és la dona la que té la responsabilitat de la llar, aquests mecanismes són la resposta a la necessitat de compatibilitzar, d'un costat, vida personal i laboral, i per un altre, una elevada presència de la dona en el mercat de treball.
Desgraciadament no disposem d'un sector públic amb un pes important en l'ocupació, el treball femení a temps parcial és baix i tampoc som diferents en la distribució de les responsabilitats familiars. La forta progressió de l'activitat femenina a Espanya es realitza, fins i tot avui, en les circumstàncies menys favorables per a les dones, ja que se les obliga a compatibilitzar amb dificultats tasques domèstiques i professionals.

AQUEST MODEL d'incorporació femenina sembla esgotat. I les dificultats per augmentar el nombre d'actives els últims anys, quan la immigració ha entrat de forma decidida en el nostre mercat laboral, així ho indiquen. Fa falta un nou impuls a la incorporació de la dona a l'activitat, però aquest procés necessita reformes del mercat de treball i d'un notable augment de l'oferta de suport públic a les llars domèstiques. En els dos casos ens falta molt camí per recórrer. Seria insensat, no obstant, que al mateix temps que no efectuem aquestes reformes encara estiguéssim encoratjant l'entrada de nous immigrants. La seva integració no és a cost zero. Com tampoc ho és la definitiva incorporació laboral de les dones natives. Potser ha arribat l'hora de decidir què volem ser de grans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*