Estudi Doctrinal – Efectes laborals i els concursos creditors.

Els efectes laborals de la venda de la unitat productiva en empreses que es troben en situació de concurs de creditors.

 Sovint, en les fases de liquidació en l’àmbit dels concursos de creditors, ens trobem leyamb una problemàtica que es repeteix de manera reiterada, i sobre la qual encara no hi ha un posicionament clar, i no és altra que la venta de la unitat productiva en funcionament. És aquesta la solució preferida pel legislador en la Llei Concursal (article 148.1 LC), atès que s’entén que el valor de realització en el mercat d’una empresa en funcionament (malgrat trobar-se en fase de liquidació) serà superior a la venta dels seus actius per separat. Així doncs, la llei obliga a l’Administrador Concursal, cas que sigui possible, a prioritzar aquest tipus de liquidació front qualsevol altra, i és per això que és una situació que es produeix amb certa freqüència.

Pel que fa a nosaltres, en defensa dels interessos representants dels treballadors i treballadores personats al concurs, o bé dels mateixos empleats en tant que creditors, també hem prioritzat i recolzat aquest tipus de liquidacions translatives, atès que, un cop oberta la fase de liquidació, és la única manera de garantir el manteniment de tots, gran  part o alguns dels contractes de treball.

Els problemes sorgeixen pel fet que, generalment, els preus que paga el comprador per a l’adquisició del negoci no acostumen a servir ni per pagar tan sols un petit percentatge del passiu de la concursada, i ens trobem per tant que, un cop venuda l’empresa, no queden actius al concurs per realitzar i queda encara pendent de liquidar part del deute laboral, ja sigui en forma de salaris (anteriors o posteriors a la declaració de concurs), ja sigui en forma d’indemnització. Imports que, si bé el Fogasa arribarà a cobrir en part, no es cobriran, en la majoria d’ocasions, en la seva totalitat, atesos els topalls de salari diari i dies màxims a abonar per aquest organisme. En la recerca de la plena satisfacció del nostre interès (cobrament íntegre del deute laboral) sembla lògic intentar que l’adquirent assumeixi aquella part pendent que no cobrirà el concurs.

Els articles 148 i 149 de la Llei Concursal regulen el pla de liquidació i les seves normes subsidiàries. I pel que fa a la part que ens preocupa a nosaltres (els efectes laborals de la venta de la unitat productiva) en el seu punt quart s’estableix… “4. Cuando, como consecuencia de la enajenación a que se refiere la regla 1ª del apartado anterior, una entidad económica mantenga su identidad, entendida como un conjunto de medios organizados a fin de llevar a cabo una actividad económica esencial o accesoria, se considerará, a los efectos laborales y de Seguridad Social, que existe sucesión de empresa”.

Malgrat la literalitat d’aquest article, on sembla clar que s’entén que existeix “successió d’empresa als efectes laborals”, la realitat és que als Jutjats mercantils, fins com a mínim l’any 2014, no s’ha partit d’aquesta base, prioritzant allò que preveia el pla de liquidació i la interlocutòria de venta de la unitat productiva per davant del 149 de la Llei Concursal. Majoritàriament, s’establia la no subrogació en els deutes laborals anteriors, incloent entre ells els corresponents a salaris, indemnitzacions i seguretat social.

Va ser fonamentalment a partir de la sentència de Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sentència 6847/2014, de 16 d’octubre (concursada Cubigel), i de l’establert per la Sala Social de l’Audiència Nacional en la sentència 78/2014, de data 22 d’abril, que aquest criteri, si més no en les reclamacions competència del Jutjat Social, es va anar modificant, decantant-se per la declaració de responsabilitat del comprador. Així, la  única excepció que permet la llei concursal dels efectes de la successió empresarial laboral, és la que autoritza el jutge mercantil per tal que pugui eximir de subrogar-se l’adquirent en el deute per salaris o indemnitzacions que hagi abonat el Fons de Garantia Salarial. Per tant, tractant-se d’una excepció tan sols a aquest efecte, i considerant que es tractava d’un imperatiu legal, “se considerará a efectos laborales que existe sucesión de empresa” calia entendre, sensu contrario,  que l’empresa adquirent sí se subroga i per tant ha d’assumir les obligacions que en matèria de salaris i indemnitzacions no hagi abonat el Fogasa prèviament.

Aquesta va ser l’interpretació de l’Audiència Nacional, Sala Social, en la resolució 78/2014 mencionada…” Lo que significa que la exclusión de la sucesión solamente afecta al Fondo de Garantía Salarial, de manera que, aunque éste se subrogue, conforme al artículo 33.4 del Estatuto de los Trabajadores , en la titularidad de los créditos laborales de los trabajadores que el FOGASA haya asumido y satisfecho, no podrá ejecutar tales créditos frente a la empresa sucesora que haya adquirido la unidad productiva en la liquidación concursal, sino solamente frente a la deudora originaria de los mismos. Por ello la empresa sucesora quedará exenta de la obligación de reintegrar al FOGASA las cantidades satisfechas por éste a los trabajadores de la empresa transmitente. Pero esa disposición no afecta a todas las demás deudas laborales y de Seguridad Social de la empresa distintas a las del FOGASA, sean salariales o de otra índole (incluso la obligación de readmisión, por lo que aquí interesa), a las que sí se aplica la sucesión de empresas en idénticos términos que a cualquier otra empresa en supuestos extraconcursales”.

I en la mateixa línia es pronunciava el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Sala Social, resolució 6847/2014, quan estableix el següent:

“A la vista de lo expuesto cabe concluir que el adquirente HUAYI, conforme al auto de adjudicación y al artículo 149.2 LC ha de responder solidariamente en virtud del art.44 ET, si bien no ha de subrogarse en la parte de la cuantía de la indemnización por despido pendiente de pago anterior a la enajenación que sea asumida por el FOGASA, conforme al art.33ET, como establece el auto autorizando la transmisión; sin embargo, sí ha de subrogarse respecto del resto, puesto que tal parte del crédito no viene excepcionada, ni por el Auto de 11/03/13 ni por el sentido de la norma contenida en el  artículo 149.2 LC, que se ciñe en la exclusión del mecanismo de la subrogación a las indemnizaciones pendientes de pago anteriores a la enajenación que sean asumidas por el FOGASA, conforme al art.33ET, pero nada dice sobre las que no sean asumidas, por lo que a estas últimas les será de aplicación la regla general del art. 44 ET”.

Això no obstant, en dates molt recents, concretament el 19 de febrer de 2016, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dictat una nova sentència, en Sala General, que sembla que ve a modificar aquest últim criteri assenyalat. Eximeix el comprador de la unitat productiva dels deutes laborals de la concursada, atenent al fet que el Pla de Liquidació i la pròpia Interlocutòria de venta així ho establien. Estableix com a doctrina, per tant, que l’article 149 de la Llei Concursal (el que preveu la successió d’empresa a efectes laborals) és subsidiari al Pla de Liquidació presentat per l’Administració Concursal i aprovat pel Jutjat Mercantil, i subsidiari a la pròpia interlocutòria de venta de la unitat productiva. Així, si de manera expressa es preveu a la interlocutòria la no assumpció del deute laboral, prevaldrà aquest sobre el 149 LC.

Malgrat tot, hem de fe dues mencions explicites importants al respecte. La primera, és que el TSJC, Sala Social, en aquesta resolució, fa referència expressa que, malgrat la sentència es dicti en Sala General, no té pretensió d’assentar doctrina, sinó que es limita a resoldre un cas concret, en un moment determinat. La segona, que té a veure amb aquest últim punt, és que aquell cas era anterior a 7 de setembre de 2014, data en què es va incorporar a la Llei Concursal l’article 146 bis del que parlarem a continuació, a través del RDL 11/2014, convalidat per la Llei 9/2015, aprovada en data 27 de maig de 2015.

En efecte, aquest article 146 bis va incorporar a la Llei Concursal unes normes comunes al processos de venta de les unitats productives, normes que no tenen caràcter subsidiari al Pla de Liquidació, sinó que operen en tot cas, entre les quals es va afegir, en el seu número 3, la següent menció:

  1. Lo dispuesto en los dos apartados anteriores no será aplicable a aquellas licencias, autorizaciones o contratos en los que el adquirente haya manifestado expresamente su intención de no subrogarse. Ello sin perjuicio, a los efectos laborales, de la aplicación de lo dispuesto en el artículo 44 del Estatuto de los Trabajadores en los supuestos de sucesión de empresa.

 Així, per primer cop, la Llei Concursal fa una menció específica a l’article 44 de l’Estatut dels Treballadors, i en tal sentit, semblaria clar que, des de la seva entrada en vigor, l’adquisició de la unitat productiva en el marc del concurs de creditors suposarà, als efectes laborals, l’existència de successió empresarial. Atenent a la literalitat del precepte de l’Estatut dels Treballadors,  “1. El cambio de titularidad de una empresa, de un centro de trabajo o de una unidad productiva autónoma no extinguirá por sí mismo la relación laboral, quedando el nuevo empresario subrogado en los derechos y obligaciones laborales y de Seguridad Social del anterior, incluyendo los compromisos de pensiones, en los términos previstos en su normativa específica, y, en general, cuantas obligaciones en materia de protección social complementaria hubiere adquirido el cedentes”, semblaria aquesta la única interpretació possible.

 Això no obstant, la realitat és que, en l’àmbit del Jutjats Mercantils, no s’està interpretant aquest article de la mateixa manera. Les resolucions han estat diverses, sobretot en controvèrsies amb la Seguretat Social, i finalment els Jutges Mercantils van convenir, en les Jornades de Magistrats especialistes en Mercantil celebrades a Granada els dies 15,16 i 17 d’octubre de 2014,  interpretar que els efectes de la successió empresarial en l’àmbit laboral i de la Seguretat Social tan sols s’estenien a aquells treballadors que conformaven l’anomenat perímetre de la oferta, és a dir, aquells treballadors que eren subrogats per l’adquirent en el marc de la venta.

Aquesta tesi és la que majoritàriament estan aplicant els Jutjats Mercantils de Barcelona, sobretot després de la sentència del TJUE de data 28/01/2015. En el seu dia, el Jutjat Mercantil nº3 de Barcelona va plantejar qüestió prejudicial davant del TJUE, qüestionant la compatibilitat de la Llei Concursal (anterior a la reforma operada per la Llei 9/2015) i del criteri que els Jutjats Mercantils havien vingut aplicant fins a la data, amb la Directiva 2008/94/CE, relativa a la protecció dels treballadors assalariats en casos d’insolvència de l’empresari, i la Directiva 2001/23/CE, sobre l’aproximació de les legislacions dels estats membres en el manteniment dels drets dels treballadors en els casos de traspassos d’empresa o centres d’activitat. L’auto TJUE 28/1/2015, assumpte C-688/13, si bé resolia la compatibilitat en base a l’anterior normativa, declarant el marc normatiu espanyol ajustat a allò disposat a les directives, és utilitzat de manera genèrica pels mercantils de Barcelona per justificar el seu nou criteri, arribant aquests a la següent conclusió:

“La sucesión de empresas “a efectos laborales y de la seguridad social” solo se predica respecto de los contratos de trabajo en vigor en los que se subroga el adquirente; no así respecto de las deudas laborales y de la seguridad social que la concursada pudiera tener frente al resto de trabajadores no subrogados pues para ello sería necesario que la ley así lo dijera expresamente; esto es, que obligara al comprador a asumir todo el pasivo laboral y de la seguridad social tanto de los trabajadores subrogados como no subrogados, lo que no es el caso, por lo que debe aplicarse una interpretación restrictiva del precepto, acorde con los principios comunitarios” (Jutjat Mercantil 5 de Barcelona, Auto d’1 de desembre de 2015).

Opinió que no compartim, atès que res es diu en l’article 44 ET a tal efecte, i entenem que en aplicació del principi Ubi lex non distinguit, nec ens distinguere debemus, no podem discriminar els treballadors no subrogats  dels efectes de la successió empresarial. Caldrà, en conseqüència, estar atents als processos de venta que es vagin succeint, ja que els Plans de Liquidació i els autos de venta estan utilitzant de manera genèrica aquesta fórmula de distinció, i en alguns casos Jutjats Socials estan aplicant els efectes d’aquella resolució, considerant l’efecte de cosa jutjada.

La problemàtica, doncs, està servida. El més prudent semblaria, mentre no hi hagi un criteri definitiu, a l’espera que es pronunciï la Sala Social en casos posteriors a l’entrada en vigor del 146 bis Llei Concursal, oposar-se a l’aprovació del Pla de Liquidació o, cas que sigui possible, si som part en el concurs, impugnar la interlocutòria d’adjudicació de la unitat productiva que contingui la menció restrictiva dels efectes laborals. Malgrat això, la qüestió no és tan senzilla, ja que en molts o alguns casos la nostra presència als concursos és en defensa dels Comitès d’Empresa i del col·lectiu de treballadors i treballadores. I en moltes situacions, la venta de la unitat productiva compta amb el nostre suport –de la representació legal- (malgrat la menció a l’exoneració del comprador del deute laboral) ja que suposa el manteniment d’un nombre determinat de lloc de treball i el pagament d’un preu (important o no) que servirà per cobrir part dels crèdits, mentre que l’alternativa, si no hi ha oferta millor, és l’extinció de la totalitat de contractes i la venta dels actius de la companyia per separat, a un preu normalment inferior. Així doncs, caldrà estar al cas concret, i ponderar les circumstàncies de la situació de cara a valorar el posicionament envers el comprador i la conveniència o no de fer una oposició a les condicions de la venta acordades.

Un últim apunt pel que fa als efectes de la successió d’empresa, és en referència a la vinculació del potencial comprador de la unitat productiva a la normativa laboral, a l’hora d’escollir els treballadors que decideix subrogar. I en aquest sentit, cal fer menció de l’èxit assolit per aquest Gabinet Jurídic en dates recents. Així, en contra del criteri que semblava més assentat en la doctrina mercantilista, conegut com cherry picking (la opció del comprador d’escollir, d’entre les cireres del cistell –en aquest cas treballadors/es- aquelles que més li convinguin), s’ha aconseguit recentment una resolució favorable a l’aplicació del dret de permanència dels representants dels treballadors/es en els processos de venta en l’àmbit mercantil, limitant per tant la llibertat d’elecció del comprador (Sentència Jutjat Mercantil nº10 de Barcelona de 25 de gener de 2016). Per tant, el comprador haurà d’acreditar la justificació dels criteris de selecció quan ens trobem davant de vulneració de drets fonamentals, donant per tant cobertura al dret dels treballadors enfront del comprador. Sens dubte un important pas de cara a aconseguir un dels objectius que ens marquem, el d’impregnar els Jutjats Mercantils de l’esperit proteccionista i tuïtiu enfront dels treballadors i treballadores que caracteritza el dret laboral, per davant del principi d’igualtat de parts del que parteix el dret civil.

 

Ferran Rosell Güeto (Advocat del Gabinet Jurídic de la UGT de Catalunya)

 

* * * * * * *

Comments are closed.