IPC juny: Transports, dels principals elements que generen més inflació a Catalunya que a Espanya

L'increment de preus per als 'mileuristes' s'apropa més al 2,9% que al 2,7% oficial a Catalunya

 

Els preus van pujar el passat mes de juny un 0,2% a Espanya i un 0,3% a Catalunya. De nou, el nostre país pateix un diferencial d'inflació superior a la mitjana de l'Estat i a les Comunitats Autònomes més competitives: a Madrid l'increment ha estat de dues dècimes i al País Basc i al País València, d'una dècima. Les partides que més han augmentat de preu aquest mes han estat el parament de la llar (0,7%) i les típiques d'un mes estiuenc, com hotels, cafès i restaurants (0,6%), i transports (0,4%).

 

Així, la inflació interanual a Catalunya queda situada en un 2,7%. No només no s'aconsegueix reduir el diferencial que ens situa tres dècimes per sobre de la resta de l'Estat espanyol, sinó que som la Comunitat Autònoma amb l'IPC interanual més elevat, amb els efectes que això genera sobre la nostra economia (redueix la competitivitat) i sobre les economies domèstiques (redueix el poder adquisitiu). Els grups que més s'han incrementat en el darrer any han estat l'ensenyament (6,4%), begudes i tabac (6,3%), i hotels, cafès i restaurants (5,8%).

 

 

Els preus del transport

 

Aquest mes de juny, el cost del transport ha tornat a augmentar en 4 dècimes respecte el mes anterior, un comportament degut a l'augment dels preus dels carburants. Aquest és precisament, un dels fets diferencials que fan que el nivell d'inflació a Catalunya sigui més elevat que a la resta d'Espanya, i que repercuteix directament sobre els costos mitjans de transport.

 

Els costos mitjans de transport a Catalunya són més alts que a l'Estat espanyol per dues raons: la primera, per la major existència de peatges en el transport per carretera, i la segona, pels majors costos de congestió, deguts a una intensitat de trànsit força més alta a Catalunya (especialment en l'àmbit metropolità) que a la mitjana espanyola, a causa de la manca de dotació d'infrastructures de transport públic i privat.

 

Els problemes que la mobilitat ineficient comporta per a la nostra economia han estat denunciats reiteradament per la UGT de Catalunya. La manca d'infraestructures (vials, ferroviàrias, aeroportuàries) comporta greuges en la distribució de mercaderies i sobrecostos per als treballadors i les treballadores en l'accés al seu lloc de treball, on moltes vegades no arriba el transport públic (polígons industrials). Per una altra banda, els canals de distribució de béns van ser objecte d'estudi en la comissió en què va participar el nostre sindicat, que ja va apuntar-hi com una de les causes del diferencial d'inflació.

 

 

L'IPC dels 'mileuristes'

 

El percentatge de despesa en alimentació i habitatge respecte a la despesa total d'una família és més gran si els ingressos familiars són baixos. Així, una família mileurista, amb ingressos inferiors als 1.000 euros mensuals, dedica un 60% al pagament d'habitatge i alimentació, mentre que una família de rendes altes hi dedica tan sols el 45% dels seus ingressos.

 

Habitatge i alimentació són precisament dos dels grups més inflacionistes en els darrers cinc anys. Per tant, la taxa de variació general es veu augmentada quan ponderem les taxes de variació de cada grup segons el pes relatiu de despesa dels mileuristes, on habitatge i alimentació tenen més pes.

 

Així, aplicant aquesta ponderació dels grups, obtenim que l'IPC suportat del mes de juny per als treballadors i les treballadores que cobren per sota dels 1.000 euros s'apropa més al  2,6% que al 2,4% oficial en el cas d'Espanya, i s'apropa més al 2,9% que al 2,7% oficial a Catalunya, ja que l'IPC oficial només té en compte una distribució de despesa general i no de rendes baixes.

 

El diferencial d'inflació mileurista entre Catalunya i Espanya se situa durant el mes de juny en 3 dècimes. El seu comportament des de començaments d'any ha estat a l'alça, sent nul al mes de gener i amb tendència a l'alça fins a arribar a les 3 dècimes de diferencial.

 

No hem d'oblidar que les taxes de creixement són acumulatives i que durant els darrers anys Catalunya, i els segments de rendes més baixes especialment, ha acumulat augments de preus superiors als de l'Estat espanyol. 

 

Per tant, la UGT de Catalunya denuncia un cop més la pèrdua de capacitat adquisitiva dels treballadors i treballadores del nostre país, especialment d'aquell conjunt de població que, amb rendes baixes, ha de suportar uns augments relatius en el cost de la vida molt superiors als de les rendes més altes. I recordem que a Catalunya són més de 1.200.000 els treballadors i les treballadores que cobren sous per sota dels 1.000 euros. Per això, el nostre sindicat s'ha compromès a no acceptar salaris submileuristes en els convenis col·lectius que negociï.

 

D'altra banda continuem defensant les clàusules de revisió salarial i l'IPC català a tots els convenis com un instrument efectiu per corregir la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadores i les treballadores amb la pujada constant dels preus.

{moscomment} 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*