Riquesa a costa dels assalariats

Francesc Sanuy
 
La població més pobra encara se sent més desvalguda si no es redueix la diferència dels ingressos
 
En vigílies del debat de política general del juliol del 2007, els ciutadans espanyols assimilaven amb perplexitat tota una sèrie d'informacions contradictòries. Se'ns deia, efectivament, que érem líders de la Unió Europea en creixement econòmic, en creació de llocs de treball, en construcció de vivendes, en compra d'empreses als països veïns i en increment del nombre de milionaris. Però, a la vegada, érem els primers en consum de cocaïna, en nombre de divorcis (més que casaments el 2006), en dèficit exterior –el més alt del món en termes relatius i el segon en termes absoluts després dels Estats Units–, en nombre d'assalariats mileuristes, o en prostitució (a les comarques de Girona no hi ha ni un sol municipi que no tingui almenys un puticlub) i en remeses d'immigrants instal.lats aquí, que ja representen el 5% dels ingressos totals per turisme i uns 2.000 milions d'euros l'any.

SÓN COSES que han passat molt de pressa i sense cap intervenció dels poders públics. Són el resultat del laissez-faire, laissez-passer i de la incapacitat del Govern de controlar les fronteres, l'especulació urbanística o la inflació. És lògic, per tant, que ara de sobte ens trobem amb la necessitat d'un canvi de model, una conseqüència imprevista d'una actitud inconscient de fer surfing i deixar-se portar per l'onada. Ja no val aquell concepte que expressava el canceller alemany Helmut Schmidt quan deia que les inversions d'avui són els beneficis de demà i els nous llocs de treball del futur.
Ara tot s'hi val en un total boxing sense regles que converteix l'enriquiment obscè, sense límits ni regulacions, en una finalitat per ell mateix. I, naturalment, en aquesta llei de la selva, s'imposa la voluntat del més fort o més palanquejat pel poder, i sempre a costa de les mateixes víctimes, és a dir, dels treballadors assalariats. ¿Ho saben que en determinats sectors ja fa molts anys que no s'apugen els sous perquè hi ha dos milions d'immigrants disposats a fer la mateixa feina en condicions inferiors? ¿O que, en d'altres, l'amenaça de deslocalització també ha significat la congelació salarial?
No ens ha d'estranyar, doncs, que l'OCDE, l'organisme que agrupa la trentena de paï- sos més industrialitzats i civilitzats del món, hagi publicat un informe que indica que Espanya és l'únic país membre que els últims tres anys ha patit un descens real dels salaris de fins al 4%. Estem assistint, doncs, a un cas sense precedents a tot el món que trenca totes les normes ètiques i tots els principis de justícia social generalment acceptats i considerats sagrats. Es tracta d'un inadmissible i vergonyós exemple d'escandalosa prosperitat que en lloc de repartir la riquesa, l'acumula en mans dels rics i en detriment de les classes treballadores. Fins a l'extrem de causar un intolerable resultat que és la pèrdua de pes relatiu dels salaris en el conjunt del PIB mentre que augmenta el percentatge del total que va a parar a les rendes del capital. Amb la circumstància agreujant que el nombre de treballadors s'ha incrementat en tot aquest període d'una manera espectacular.
Tanmateix, pocs polítics s'han referit a aquesta qüestió que erosiona de manera imparable i constant el poder adquisitiu de les famílies i la seva capacitat d'arribar a final de mes. Ni tampoc al fet que les tarifes de les empreses de serveis públics de primera necessitat (avui privatitzades i gestionades pels amics del poder de torn) rebin autoritzacions del Govern respectiu per ser augmentades fins a extrems que no compensen la inflació, sinó que passen a ser-ne el principal causant. O que les puguin revisar cada tres mesos, i els obrers, en canvi, hagin d'esperar un any per reajustar els salaris. S'ha parlat, això sí, dels 2.500 euros per nadó mentre s'ensorra la família en el seu conjunt o es continua menyspreant la pensió de les viudes.
Es veu que ja no està vigent el principi que s'ha de crear riquesa a fi de poder repartir-la i que ara es pot fer exactament el contrari en nom de la socialdemocràcia. Hem passat, doncs, dels polítics que parlen com les germanetes dels pobres als que actuen com les amiguetes dels rics.

I SORT que a l'hora de predicar en el desert encara s'ha sentit una veu, la de Josep Maria Álvarez, secretari general de la UGT de Catalunya, que ha dit que la polarització de la renda i el retrocés dels salaris com a part de la riquesa nacional no és justa, perquè créixer a costa dels salaris, a més de ser immoral com aquí s'ha dit, també és insostenible. ¡Gràcies, company! Probablement, ets un dels pocs que s'han adonat del que passa quan els rics són cada vegada més rics, i els pobres, cada vegada més pobres. En això ha coincidit amb l'Institut de Competitivitat i Prosperitat de Toronto, que presenta com un èxit del Canadà la capacitat de conciliar la prosperitat amb la igualtat econòmica. Perquè el 20% més pobre de la població encara se sent més desvalgut si no es redueix la diferència de la desigualtat dels ingressos. I quan queden desbordats pels nous plutòcrates, la seva percepció posicional els fa sentir amargats pel creixent diferencial que els impedeix mantenir el seu modest i merescut nivell de vida.

{moscomment} 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*