Nascut en un barri humil de Còrdova a finals de febrer de 1944, en Juan és fill d’una mare i un pare sense feina ni ofici. Amb deu anys, com que ha anat als Salesians, sap sumar i dividir. Per aquest motiu el seu pare i els seus companys se l’emporten al cortijo els dies de cobrar “perquè els hi faci els comptes”. Recorda perfectament la feina: “agafaven cistelles de blat i les duien carregades a l’esquena des dels camps fins a un magatzem; era com a les pel·lícules de romans i faraons”. Un dia la misèria que cobraven va ser massa minsa i es van queixar. Qui va encapçalar la protesta era “un tio força simpàtic, el comandante calzonetas. Li dèiem així perquè havia estat comandant de l’exèrcit roig i perquè duia sempre uns pantalons que li anaven grans. Va venir la Guàrdia Civil i se’l van emportar p’alante. Aquell dia vaig entendre que hi havia molta gent que s’ocupava que nosaltres no deixéssim de ser pobres”.
Amb tretze anys, el 1963, cursa estudis professionals a la Universitat Laboral de Còrdova i surt amb un títol de mestria industrial d’electricitat. Del setembre del 63 al gener del 64 treballa a l’empresa Hermanos Dorado, de Còrdova, dedicada a muntatges elèctrics.
El febrer del 1964, amb vint anys, se’n va a Catalunya per tal de millorar la situació familiar. Viu un any i mig en una pensió i, passat aquest primer temps, organitza el trasllat de tota la seva família que s’instal·la a Terrassa.
Del març del 64 a l’abril del 69 treballa d’oficial de manteniment a AEG, a la factoria que aquesta empresa té a Terrassa. Durant aquell període (1964-69) participa activament en l’impuls i el desenvolupament de les Joventuts Obreres Catòliques (JOC) a tot el Vallès Occidental, “a Andalusia els capellans eren privilegiats fàcils de desemmascarar, però a Catalunya em va sobtar trobar gent de l’església implicada amb el socialisme, curas rojos. Per mi era una sort, una sorpresa”. Participa també en la creació de les comissions obreres clandestines de la factoria, en la seva implantació a la ciutat de Terrassa i en la coordinació amb la resta de comissions de Catalunya, però, veient el control que el PSUC exercia sobre aquestes comissions, abans d’esgotar-se discutint amb “maoistes-leninistes-ceaceusquistes-llibreroigistes” impulsa la creació de la delegació catalana del sindicat Associació Sindical de Treballadors (AST), amb presència a tot l’estat.
Després d’un fort debat a l’AST i veient que el sindicat ha de tenir una dimensió política participa com a responsable de la delegació catalana en el congrés fundacional de la formació política Organització Revolucionària dels Treballadors (ORT), celebrat a Alcalà d’Henares.
El juny del 69 és desplaça a Barcelona esgotat pels constants controls que s’efectuen sobre el seu domicili. Allà impulsa l’ORT i entra a treballar a Lámparas Z ( Philips-Factoria de Barcelona) fins que el 72, assenyalat per les intencions de polititzar les factories que el grup Philips té a Barcelona, rep el full d’acomiadament.
L’any 73 troba feina a Resistel SA i coopera en el grup anomenat “plataformes d’empreses”, que s’oposa al control que el PSUC desenvolupa sobre les CC.OO.. Amb la majoria d’afiliats de Catalunya abandona l’ORT per les concepcions maoistes que es donen sobre el partit a nivell estatal i creen la revista Topo Obrero que s’allunya del pamflet i tracta de ser molt més amena i popular, amb còmics i acudits inclosos. “No es pot lluitar tot el dia de mal rotllo, los ricos se reian i nosaltres a plorar? Siguem serios, home”.
Aviat se’l torna a marginar per obrerista i el mateix any 73 també rep el full d’acomiadament de Resistel SA; aquesta vegada només el toleren quatre mesos. Entra a les llistes negres de la patronal i es troba amb què, desprès d’aprovar els exàmens per entrar en una empresa, se li denega el treball.
Arran dels problemes per treballar en una gran empresa comença a reparar electrodomèstics amb la casa Crolls SA i, el novembre del 74, entra a les estampacions metàl·liques TIO, de Sant Andreu de la Barca. Aprofita el seu trasllat per col·laborar en la creació del sindicalisme clandestí i del partit PSC-Congrés a la comarca del Baix Llobregat nord.
L’octubre del 75, amb gent procedent de Topo Obrero i companys i companyes d’altres grups, creen el Moviment per l’Autogestió i el Socialisme (MAS). “Sent conscients que Catalunya necessita la creació d’un gran partit de caràcter socialista, la gent del MAS participem en el congrés de Convergència Socialista, nucli fonamental del posterior PSC-Congrés”.
El 26 de gener de 1976 participa en la primera presentació pública de Convergència Socialista, juntament amb altres treballadors i amb intel·lectuals provinents de la burgesia barcelonina. A partir de llavors, mentre treballava de professor en una escola de formació professional a Sant Boi de Llobregat, participa en mítings polítics i sindicals per tota la geografia catalana. “Van ser uns anys d’intensa activitat política i de discussió al si del socialisme català. Hi havia sectors pro-PSOE i sectors pro-PSC; al final es va imposar el catalanisme: PSC-PSOE, els partits germans. Per què dic això? Perquè crec que el catalanisme jove i connectat amb la societat era el dels xarnegos. A totes les mogudes que es feien per recobrar la dignitat del poble i la llengua catalana hi arribaven xarnegos de totes bandes, cridant visques amb accent andalús, murcià, extremeny… Es va tenir visió de país, del país real, i es va veure que només tots junts, amb perspectiva internacionalista, podíem fer sentir la veu de Catalunya. No molts van ser els qui es van quedar pel camí defensant models que estaven fracassant al País Basc. La unitat era l’única manera d’avançar i ara no queda bonic dir-ho, però hi havia massa gent que es conformava amb petites dosis de poder –Pujol, PSUC… en tenien prou amb una Mancomunitat tipus Prat de la Riba- i això era una de tantes amenaces: la pròpia tebiesa de molts sectors polititzats. Amb les masses al carrer, com va passar, es podien demanar coses a l’estat, i Catalunya érem tots. La prova és que segueix havent-hi Catalunya i seguim sent tots. El que ha fet el PSC per cohesionar aquest país ho dirà la història”.
Participa en l’expansió de la UGT per totes les comarques i municipis possibles i, en el procés del IV Congrés, ja hi participa havent estat escollit secretari de coordinació comarcal.
El 14 d’octubre del 78 presenta la seva dimissió. Durant aquell any i degut a l’amnistia laboral és readmès a Lámparas Z i participa activament en la secció sindical de la UGT. El març de 1981 se’n va de l’empresa voluntàriament.
De l’abril del 81 al juliol del 84, any en què troba feina a l’Ajuntament de Barcelona, està a l’atur.
Participa en la secció del PSC de la Zona Franca i s’implica en els seus moviments veïnals. “Secretaries, estatuts… Tot això se’m fa pesat. La part que més m’interessa del sindicalisme, fins i tot avui en dia, és la relació entre persones amb problemes comuns i consciència de tenir-los”.
“M’agradaria acabar dient alguna cosa sobre la gent que diu que la transició podria haver anat millor. La consciència social mai és general. Hi ha gent que diu que ara la joventut no s’implica en política… Llavors tampoc! Us enganya qui us digui que era una lluita popular; i hi havia qui es dedicava a titllar d’extremistes als qui feien el que podien. La gent aguerrida sempre és minoria i la resta, els qui s’acabaran beneficiant de la lluita, no la tenen com la seva mentre dura. La transició es podria haver fet molt millor, sí, però no hi havia prou gent implicada, més aportacions per fer-la millor”.
Juan Alamillo actualment és un membre molt actiu del Secretariat de la Unió de Jubilats de la UGT de Catalunya. L’any 2004 va ser premiat als Premis Primer de Maig, instituïts per les fundacions Josep Comaposada i Rafael Campalans.
