La Leocàdia Bellavista va néixer a Mataró l’any 1905. El seu pare, Joan Bellavista Feliubadaló (1887-1957) era afiliat al partit socialista i a la UGT. De petita va anar a diferents col·legis, però a ella no li agradava anar a escola ni tampoc estudiar. Volia treballar. Així, als 14 anys va entrar a Ca l’Esperalba, una fàbrica de gènere de punt. Feia de teixidora; es va organitzar una vaga, i ella, amb 16 anys, n’era una de les capdavanteres i la van despatxar. Mentrestant, el sindicat els pagava un subsidi de 20 pessetes/setmana, menys que el salari habitual. Va trobar una feina inferior, fer de bobinadora, cobrant menys que abans a una altra fàbrica tèxtil, Ca l’Asensio, on hi havia molts socialistes i ugetistes, i també cenetistes. Quan s’havia de fer alguna reclamació o reivindicació ella anava a parlar amb el gerent i, normalment, les coses s’arreglaven de bé a bé.
Durant la Guerra va seguir treballant sempre a la fàbrica: no podien però treballar de nit pel perill dels bombardeigs. Eren a la fàbrica i restaven quiets. Va col·laborar molt amb el Socors Roig recollint peces de roba i calçat per als soldats que eren el front; visitava botigues, establiments i particulars demanant prendes i diners. Era delegada dels infants de Madrid que van anar a Mataró. També era del grup que ajudava a fugir els presos per arribar a França (diners, menjar, guia, etc.).Leocàdia, juntament amb un company, va cremar tota la documentació de la Casa del Poble, abans de l’entrada dels nacionals, per evitar que tingués conseqüències en la repressió franquista, excepte les escriptures de propietat.
Acabada la Guerra la van detenir i va estar a la presó tres mesos, incomunicada. Després la van dur a un convent de monges de Barcelona que feia de presó. Allí en l’espai de tres rajoles havien de dormir tres dones i tot era ple de xinxes i polls. Quan plovia les feien sortir al pati a aguantar la pluja i de tant en tant se n’enduien algunes i eres afusellades; fins i tot una dona embarassada: van esperar que hagués parit. En total, dos anys detinguda. L’havien acusat d’haver anat al front i ella es va defensar dient que havia estat treballant sempre, cosa que els representats de l’empresa van avalar.
En sortir de la presó ajudava altres presos i els duia menjar. En una ocasió va ajudar a escapar-se dos presos polítics. Els amos de Ca l’Asensio li van dir que tenia les portes obertes de la fàbrica on hi va treballar fins a la jubilació.
Durant la postguerra va mantenir contactes amb els seus antics companys socialistes i del sindicat que no havien marxat o que ja havien tornat de l’exili o de les detencions. Es veien d’amagat a la fàbrica, als bars o pel carrer. L’activitat militant i sindical d’abans de la guerra i la gran tasca de suport a la lluita contra el feixisme van donar pas als contactes camuflats i clandestins.
Quan va complir 100 anys se li va tributar un homenatge on va recordar els noms de molts dels seus companys i va acabar dient: “Accepto aquest homenatge en nom de tots ells i voldria que els seus noms estesin gravats en lletres d’or com a record pels moments difícils que van haver de viure en defensa del nostre socialisme. Visca el socialisme!”
Leocàdia Bellavista, va morir el 2 de desembre de 2009, després d’una vida plenament dedicada a la lluita per a la millora de la vida dels treballadors i els drets fonamentals.
