Maria Giné va néixer als Guiamets, al Priorat, l’any 1952. Va passar la infància sencera sense saber-ho, però la seva família havia estat implicada en política municipal, concretament en la creació de comitès per tal d’organitzar la col·lectivització de les terres i els aliments al poble. “De l’avi per part de pare, que tota la vida m’havien dit que s’havia mort d’una cossa de cavall, em va dir la padrina un dia que la història era una veritat a mitges; que el que realment va passar és que el van deixar morir a l’hospital de Reus com a represàlia per les seves tendències antifeixistes. Un dia, de cop, m’ho va deixar anar … seria l’any 76 o 77 i la dona va pensar que ja era hora de parlar-ne”. L’altre avi, el Ferran, va passar vuit anys a la Model per haver militat a la CNT.”.
“L’avi sempre ens havia explicat que li va tirar un piropo a dues dones i que aquestes, per ser les dones d’uns militars molt catòlics i gent d’ordre, l’havien denunciat per poca-solta. Va anar tirant tota la vida amb aquesta versió fins que, quan jo era joveneta i va saber que militava a la UGT, m’ho va explicar tot… l’angoixa dels camions carregant companys a afusellar, la presó i el contacte amb un mossèn del poble del costat que li va salvar la vida, els vots de lleialtat al règim que va haver de jurar per sortir d’allí… m’ho va explicar i crec que va ser un moment molt catàrtic perquè m’ho havia amagat tota la vida però, poc desprès, quan el cop d’estat del 23 de Febrer, vaig entendre que el meu avi estava marcat per la por… l’any 81 ell tenia 91 anys i la sola imatge del Tejero al Parlament espanyol li va activar uns nervis immensos: no va parar de manar-me que marxés del país, que fes les maletes o vindrien a per mi.”
La Rosa Maria va marxar dels Guiamets amb catorze anys. Va començar servint a Tarragona i a poc a poc va anar trobant feines als càmpings: bars i supermercats de càmpings.“Vaig començar a reunir-me amb amics de la feina en una barreja de queixes entre tanta prepotència empresarial i ganes de fer coses. La política la sentia tothom qui treballava a l’hostaleria perquè volien una actitud impossible de tenir: volien que els hi donessis les gràcies per explotar-te i que callessis.”Els companys de la Rosa Maria van començar a buscar-se la vida per integrar-se en algun dels moviments polítics que tenien presència durant la clandestinitat a les comarques tarragonines però ella, en estat de gestació, va enretirar-se de tot per una temporada. “Un molt bon amic va morir durant unes càrregues policials a Tarragona i, a partir d’aquest fet que ens va commocionar a tots, em vaig desmarcar de les reunions… duia la meva filla al ventre i només estava per ella. Vaig anar a Burgos, a treballar una temporada, i vaig coincidir amb el procés. Intentaves distanciar-te de la mort i la injustícia però el franquisme tenia mals rotllos de sobres per provocar-te les ganes… A Burgos t’ajuntaves amb gent i feies el que podies: cridaves, discuties pels bars… no estava organitzada però la distància amb el règim on vaig créixer no parava d’accentuar-se. Com a dona, com a catalana, com a treballadora… tot ho vivies amb ràbia. Me’n recordo que la mort de Franco em va enxampar també a Burgos. Amb els companys d’allà ens vam passar el dia borratxos pel carrer… fins i tot això era política.”
L’any 76 entra a militar a l’UGT. Coneix al Paco, el seu company actual, que ve d’enllaç de Barcelona per fer un cens dels militants a les comarques tarragonines. Van junts per hotels i restaurants a fitxar gent vàlida per fer coses. “A fer UGT.”
Si bé la incorporació de la Rosa Maria al sindicat és tardana cal tenir en compte que, quan hi entra, té una combativitat forjada a base de ganes i un coneixement de les comarques tarragonines i del seu ambient laboral que seran de molta utilitat per implantar-lo a pobles i ciutats petites i mitjanes on la gent s’estava plantejant col·laborar en alguna forma de lluita contra les condicions en que treballaven.
“El primer conveni d’hostaleria que es va signar a Catalunya el vam celebrar a Barcelona, en un hotel del Gaspar. Ho teníem tot preparat per fer una vaga al dia següent si no ens concedien la un bon conveni i ells ho sabien. Eren conscients de que, si se’n sortien amb la seva, a l’endemà hi hauria tal aturada que les llistes negres integrarien la professió sencera. La delegació de Tarragona, la d’ells, era la més dura. La nostra també. Gaspar va dir als empresaris tarragonins que ens emborratxessin amb bon whisky i signaríem el que volguessin…era tan prepotent i estava tan acostumat a que el servissin cambrers invisibles que no se’n va adonar de que un dels nostres, el que estava allí servint les copes, el va sentir. Ens va passar el xivatasso i nosaltres vam anar conscienciejats a la negociació. Vam posar-nos a discutir i a beure… ells i nosaltres. Ells bevien i ens feien beure i nosaltres els hi seguíem la corrent…al final de la nit estaven tan borratxos que van signar el que volíem. Ells van pagar les copes, és clar, o sigui que la idea d’en Gaspar va funcionar.” El conveni és va aplicar amb més o menys dificultat i les conseqüències econòmiques van ser molt bones.
“L’any 76, amb 24 anys, entro a l’Imperial Tarraco. Al 79 en surto i m’implico amb les eleccions del PSC i els congressos de l’UGT.”
