Carta oberta de l’Avalot al Banc d’Espanya: gairebé la meitat de les joves ocupades pateixen sobrequalificació

En els darrers dies diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò d’un informe del Banc d’Espanya on s’analitza la situació laboral de les llicenciades universitàries a l’estat espanyol en comparació a la resta d’estats de la zona euro.

La taxa d’atur de les universitàries d’entre 30 i 34 anys a l’estat espanyol fou l’any 2018 d’aproximadament el doble que a la mitjana europea, i a aquest respecte, l’informe conclou el següent:

“La menor cualificación, por término medio, de los trabajos desempeñados por los jóvenes licenciados españoles sugiere que su nivel de desempleo comparativamente mayor que el de sus homólogos del área del euro podría obedecer, entre otros factores, a una menor calidad de la educación superior”.

Apunta el Banc d’Espanya que la manera de mesurar la qualitat del sistema universitari és la proporció de titulades superiors que treballen en llocs d’elevada qualificació. És a dir, s’atribueix l’elevada taxa d’atur juvenil a la “baixa qualitat” de l’educació universitària. Existeixen molts factors que no es contemplen: Les característiques estructurals del model econòmic espanyol i del mercat laboral en sí, que precaritza les condicions laborals castigant-nos amb temporalitat i parcialitat i, que a més, no valora les competències addicionals que les joves oferim.

Des de l’Avalot ens veiem en la necessitat d’aportar més variables a aquesta afirmació, ja que la precarietat juvenil va molt més enllà de la taxa d’atur. Les joves patim una sobrequalificació del 40%, és a dir, gairebé la meitat de les joves ocupades treballem en posicions que requereixen una qualificació inferior del què correspon pel nostre nivell formatiu.

Fa molts anys que escoltem allò de què hem d’estudiar per assegurar-nos el futur professional i, en conseqüència hem fet molts esforços tant personals com econòmics per estudiar i formar-nos. El que ens trobem ara és que estem sobrequalificades i el mercat de treball no ens està tornant aquests esforços. I no és només un esforç individual i familiar, sinó que, com a societat, també s’ha fet una inversió en formar al jovent que s’està perdent, ja que ens veiem obligades a acceptar feines que estan molt per sota dels nostres coneixements i/o avocades a marxar a altres països que sí que reconeixen el nostre potencial i que ens paguen en consonància amb la nostra formació. Només a Catalunya, entre el 2009 i el 2018 es va produir un augment de 41.108 joves (+115,63%) que decideixen marxar a l’estranger[1] És a dir, la inversió formativa no es rendibilitza i la situació fa que no només augmenti la distància entre els nivells de formació i les categories professionals assolides, sinó que també augmenten les xifres de precarietat.

Des del sindicalisme juvenil estem d’acord en el fet que hi ha un evident desajust entre formació i mercat laboral, però això és a causa de la baixa qualitat del mercat de treball, no de la nostra formació. El mercat laboral no ha evolucionat ni en la mateixa direcció ni al mateix ritme que el sector educatiu. Si bé és cert que s’ha viscut un període expansiu en l’àmbit educatiu, la demanda i contractació de personal qualificat no ho ha fet. El mercat laboral espanyol potencia llocs de feina de baixa qualificació i molt precaris. I no només això, sinó que quan l’empresariat demana formació són poques les vegades que estan disposades a pagar en conseqüència.

D’altra banda, també volem reivindicar el dret que tenim les joves de classe treballadora d’anar a la universitat i escollir els nostres estudis. Hem de poder accedir a estudis superiors i tenim dret a escollir-los independentment del que interessi al capitalisme en cada moment històric, el coneixement és un bé immaterial, un actiu que tenim com a societat i com a classe treballadora.

Com dèiem, la inversió en educació sempre ha estat percebuda com a mecanisme per millorar la pròpia posició a l’hora de competir en un mercat de treball abusivament precaritzat, però ha quedat patent que els alts nivells de formació també desemboquen en fer tasques de base, equivalents a categories professionals amb requisits de formació molt inferiors.

Canviar aquest desajust entre el mercat de treball i el nivell formatiu passa perquè el mercat de treball evolucioni i valori el talent juvenil en forma de condicions laborals i salaris dignes. S’ha de canviar el model, el turisme no pot ser el motor de la economia, hem d’invertir en tecnologia, en una indústria forta que sigui respectuosa amb les persones, amb la societat i amb el medi ambient.  I sobretot hem de posar a les persones al centrerevaloritzar el sector de cures, donar-li importància a les coses que tradicionalment no son prioritàries per al capitalisme. Cosa que també ens ajudarà a pal·liar l’escletxa salarial i apropar-nos una mica més a la igualtat salarial. Si això no s’assoleix, serà inviable revertir la situació: el que no farem les joves de classe treballadora és treballar gratis.

Comments are closed.