Avui fa 100 anys que va néixer Maria Aurèlia Capmany i Farnés, lluitadora i ferma defensora de la llibertat i la igualtat de la dona. Va ser i és un referent del feminisme a Catalunya. Ens va deixar una obra rica i plena de reivindicacions i exemples de lluita. Ens va deixar un pensament i una cultura que avui és més vigent que mai. Aquesta intel·lectual transgressora de la seva època va ser també una gran contertuliana i defensora del folklore i la cultura catalana.
Biografia de Maria Aurèlia Capmany (Font: Universitat Rovira i Virgili):
Maria Aurèlia Capmany va néixer a Barcelona el dia 3 d’agost de 1918, a la Rambla de les Flors. Era filla del folklorista Aureli Capmany i de Maria Farnés, i néta del periodista i polític Sebastià Farnés.
Es va iniciar acadèmicament a l’Escola de Dona Mercè Climent, l’Escola Montessori (1920-1926) i a l’Institut Feminal, per passar després a l’Institut-Escola dependent de la Generalitat de Catalunya, que representava l’avantguarda educativa de l’època i seguia les directrius de l’Escola Lliure d’Ensenyament.
A l’Institut-Escola va iniciar també les seves activitats literàries, concretament quan va participar en un concurs de contes animada pel seu professor Ramon Ezquerra. Seguint la idea del seu pare, segons el qual tothom havia de conèixer un ofici, durant aquests anys va aprendre a gravar el vidre a l’Escola Massana paral·lelament als seus estudis.
El 1937 va ingressar a la Universitat Autònoma, però només va poder completar el curs 1937-1938. Al final de la Guerra Civil li van anul·lar els estudis realitzats, de manera que va haver de passar una revàlida del batxillerat. Malgrat tot, va aconseguir realitzar els dos cursos de comuns en un de sol, el que li va permetre matricular-se en 1940 en la branca de Filosofia pagant els estudis universitaris gràcies al seu treball com a gravadora de vidres. El 1942 va realitzar els exàmens de llicenciatura. Com a ajudant del Dr. Font i Puig es va preparar per al doctorat, aprofundint en l’estudi de la VI Eneida de Plotí. No obstant això, després de tres anys com a ajudant de càtedra va abandonar el món universitari (1945). A continuació, va impartir classes de filosofia en diferents escoles i acadèmies particulars, fins que la van contractar a l’Institut Albéniz de Badalona, del que va ser nomenada directora el 1951
Durant la seva estada a Badalona, va compaginar aquesta docència amb les classes a l’escola Isabel de Villena de Barcelona, que funcionava des de 1939 amb un equip de professors procedents de l’Institut-Escola. A l’escola Isabel de Villena, a més de les classes de filosofia, exercia d’animadora: ensenyava les danses populars apreses del seu pare i sovint va dirigir representacions teatrals escolars, per a les que va escriure un dels seus primers textos dramàtics. En el curs 1952-1953 va marxar a París amb una beca de l’Institut de França per a cursar estudis a la Universitat de Sorbona, on va assistir a les classes de Merleau-Ponty i de Marcel Bataillon. Mentre estava a l’escola Isabel de Villena va fundar, amb Ricard Salvat, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, entitat establerta a la Cúpula del Coliseum com a secció del Foment de les Arts Decoratives, en estreta relació amb el Museu d’Art Contemporani que havia creat Alexandre Cirici. Per aquesta escola, al llarg dels seus anys d’existència, entre 1960 i 1970, van passar totes les personalitats relacionades amb el món del teatre; en ella, Maria Aurèlia va ser actriu i directora d’escena, a més d’escriptora i adaptadora. El 1967 va abandonar de manera definitiva el món de l’ensenyament per dedicar-se plenament a les activitats literàries.
Activitats literàries
El 1947 va escriure Necessitem morir, novel·la que ella mateixa va qualificar com gòtica i psicològica i que va quedar finalista al premi Joanot Martorell de 1948; va ser reeditada en 1953. En 1948 va escriure El cel no és transparent, amb la qual va obtenir el premi Joanot Martorell de 1949. No la van publicar fins a 1963, després de reduir-la a la meitat i de canviar-li el títol per La pluja ALS vidres. El 1954 va publicar L’altra ciutat, a la qual van seguir Mme. Adà i de Estranys presoners d’Arenys a Sinera (Barcelona: Selecta, 1955). Inclou una novel·la, contes i una tercera narració en la qual parla de la seva trobada literària amb Salvador Espriu. Tana o la felicitat (1956) és la primera de les tres novel·les breus que Maria Aurèlia Capmany va publicar entre 1956 i 1959. Les altres dues van ser Ara (Barcelona: Albertí, 1958) i Traduït de l’americà (Barcelona: Albertí, 1959) , que va ser reeditada amb ampliacions el 1980 amb el títol de Veus-te’n ianqui! Per aquests anys es va publicar també Betúlia, que alguns crítics consideren la primera novel·la important de Maria Aurèlia i que representa l’adopció d’una idea novel·lística que es reflectirà, igualment, en El gust de la pols (1962), en Un lloc entre els morts (1967) i en Feliçment, jo sóc una dona (1960). De finals dels cinquanta és també el llibre Com 1 mà (1958), que reuneix vuit contes, alguns dels quals són exercicis literaris a la manera dels seus autors predilectes. Més tard van aparèixer recopilats, juntament amb altres, en el volum Coses i noses (1980), que conté la major part de la producció curta de Maria Aurèlia Capmany. El 1970 s’edita Pedra de toc, I (Barcelona: Nova Terra, 1970, amb segona edició el 1975), publica, amb Carmen alcalde, El feminisme ibèric (Oikos-Tau, 1970) i la seva novena novel·la: Vitrines d’Amsterdam ( Barcelona: Club Editor, 1970)
A l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual es van posar en escena, durant els anys seixanta, algunes de les seves obres, com El desert dels dies (1960) i Vent de garbí i 1 mica de per (1965). Va escriure, en col·laboració amb Xavier Romeu, una peça política, Preguntes i Respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, que es va estrenar clandestinament el 1970. En aquests anys va introduir a Catalunya el teatre de cabaret d’intenció crítica, amb una sèrie de peces escrites expressament per a ser representades al local barceloní la Cova del Drac, com Dones, flors i pitança (1968) i la cultura de la Coca-Cola (1969), entre d’altres, algunes d’elles en col·laboració amb Jaume Vidal Alcover. Va escriure, també, amb la intenció de divulgar els clàssics, una versió teatral de Tirant lo Blanc, que es va estrenar a València el 1971. Aquest mateix any, el Grup d’Estudis Teatrals d’Horta va representar la seva obra més important, el drama històric L ‘ ombra de l’ESCORPÍ. Després d’aquests anys d’intensa activitat, la seva presència en els escenaris va ser cada vegada menor fins a 1980, quan va estrenar la versió teatral d’Un lloc entre els morts; el 1981 ho va fer l’adaptació d’una peça de Goldoni, La vídua trapella, i el 1982, Món, dimoni i carn, sobre la figura d’Anselm Turmeda. A principis dels anys setanta, Maria Aurèlia Capmany va publicar Quim / Quima (1971) i l’escac de la democràcia (1972), inspirada en la novel·la negra americana. Després d’un silenci de deu anys com a novel·lista, Maria Aurèlia Capmany va tornar al gènere amb El color més blau (1982).
La personalitat de Maria Aurèlia Capmany, així mateix, es manifesta en la seva presència pública a la premsa, la ràdio, la televisió i actes públics de diverses característiques, des de la Universitat Catalana d’Estiu fins a conferències, cursos de divulgació cultural o mítings polítics. Cal destacar la seva continuada col·laboració en la premsa, des del Noticiari Universal fins l’Avui, i també a Serra d’Or, on va mantenir durant anys la columna “Dia rere dia”, així com la seva tasca a la ràdio amb Història de Catalunya (1977 -1978), amb quaranta-cinc capítols i diferents guions de televisió (Jaume i, Teresa que baixava els escales -sobre l’obra homònima de Salvador Espriu-), i va realitzar el guió per a la televisió la nena (sobre Casa de nines, d’ E. Ibsen). Entre 1978 i 1979 va dirigir l’edició de l’espai televisiu Cita a mitja tarda. A l’octubre de 1979 es va dur a la televisió el seu guió Aquesta nit no vindrem a sopar i, al desembre, La nit catalana. En aquestes dates va començar a sortir al mercat l’edició en casset de la seva història de Catalunya radiofònica amb el títol Temps pasado, notícia d’avui. El 1979 Maria Aurèlia va ser premiada pel Ministeri d’Afers Exteriors d’Itàlia per la seva tasca de difusió de la literatura italiana, gràcies a les seves traduccions. També va ocupar la presidència del PEN Club català, des 1979 a 1983. El seu últim llibre es va editar el 1990 amb el títol de Quins diables de Catalunya. Aquest mateix any va escriure el guió del llargmetratge que sobre Tirant lo Blanc anava a dirigir el cineasta Josep Maria Forn per commemorar el 500 aniversari de la primera edició de l’obra de Joanot Martorell. Es va interessar per la polèmica literària i cultural, així com per la divulgació de la història catalana, la cultura i el cançoner popular, per temes d’actualitat (com els debats sorgits arran del Maig del 68, en La joventut és una nova classe? , 1969) i, especialment, pel moviment feminista i la situació social de la dona, aspectes als quals va dedicar una part important de la seva obra d’assaig: la dona a Catalunya (1966); El feminisme ibèric (1968), en col·laboració amb Carmen Alcalde; Cartes impertinents de dona a dona (1970); El feminisme a Catalunya (1973), entre d’altres. Amb aquests i altres textos va publicar el volum La dona (1975), amb el qual va iniciar una col·lecció d’obres selectes i inèdites que va quedar interrompuda. Amb il·lustracions de Tísner, encara va publicar en clau d’humor Dona, doneta, donota (1979).
Va recollir també alguns dels seus articles periodístics en Dia si, dia no (1968) i Cada cosa al su temps i lectura cada dia (1976). Finalment, cal destacar els seus assajos literaris, des de la participació en el volum col·lectiu Cita de narradors (1958) fins als seus estudis biogràfic-científics de Salvador Espriu, Artís-Gener, Víctor Català i Simone de Beauvoir, entre d’altres. Va escriure, així mateix, amb intenció autobiogràfica i documental i incorporant comentaris sobre l’ambient cultural i les seves pròpies posicions polítiques, els llibres Pedra de toc I (1970), Pedra de toc II (1972) i Dietari de prudències (1982). A aquest conjunt d’activitats cal sumar, a més, la seva tasca com a traductora, sobretot d’aquells autors de llengua italiana o francesa que es podrien considerar més o menys afins literàriament a ella, com Italo Calvino, Elio Vittori, Vasco Pratolini, Marguerite Dures , Carlo Cassola … Maria Aurèlia Capmany va ser una gran impulsora de la novel·la, de manera que fins i tot va arribar a dirigir, des de 1973, la col·lecció JM (inicials de Joanot Martorell), en la qual va combinar la publicació de traduccions (des Balzac a Virginia Woolf) amb l’edició d’autors catalans (Pedrolo, Vidal Alcover, Riera Llorca, etc.) i la recuperació d’alguns dels anomenats “clàssics” (Genís i Aguilar o Joan Puig i Ferreter).
La seva actitud intervencionista la va portar a participar directament en la política dins del Partit Socialista de Catalunya, en el qual va ingressar el 1976; amb aquesta formació va acudir a les eleccions municipals per Barcelona al maig de 1983, i va resultar triada. Entre 1983 i 1991 va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona, on es va fer càrrec de les àrees de Cultura i Publicacions. També va ser membre de la Diputació de Barcelona. Va morir als 73 anys d’edat a Barcelona, a causa del càncer que patia. La capella ardent es va instal·lar al Saló de la Reina Regent de l’Ajuntament d’aquesta ciutat.
