Al 1888 de la UGT,
s’hi va aplegar més poetes
que en un vagó de Rodalies
quan regalen els viatges.
“Cada poema és una mirada”,
deia el cartell, ben plantat,
i alguns el visuraven tant
que quasi cau el substrat.
N’hi havia de veu solemne,
de camisa negra i mocador,
i d’altres que amb quatre versos
ja eren Ramon Llull reencarnat, senyor.
Una poeta recitava
amb dramatisme celestial,
i al del darrere li tremolava
fins i tot la història sindical.
Els aplaudiments feien eco
pel mític Espai 1888,
com si les paraules cotitzessin
a la borsa dels inconformistes i els desperts.
Hi havia metàfores valentes,
llunàtiques i amb molta ambició,
que un pobre tècnic de so murmurava:
“Jo només venia a posar-vos el micròfon, no pas l’emoció”.
I entre poema i poema,
somriures, complicitats i vi,
algú va lligar, seguríssim,
que la lírica fa més efecte que un cop de puny.
Oh, gloriós, aquell vespre
de rimes, orgull i caliu,
on fins el més tímid poeta
va sortir sentint-se un geni viu.
Que ho diguin les parets del 1888,
que encara deuen tremolar:
mai tantes mirades juntes
havien vingut a declamar.
A continuació podeu veure la jornada.