Joan Bellavista Portell va néixer l’any 1929 a Barcelona. Amb tretze anys va entrar a treballar de mecànic de cotxes a Can Bonany i, si no va implicar-se en la política des de ben jovenet va ser, potser, per l’ambient familiar: “A casa, encara que fos estrany a l’època, no es parlava de res més que de política però estàvem tots escarmentats. Derrotats.” El seu pare, Joan Bellavista, també havia estat seguidor de Joan Comorera i tenia un càrrec comarcal del partit socialista al Maresme. La seva germana, la Leocàdia, havia treballat intensament al Socors Roig i a la Solidaritat Internacional Antifeixista i havia estat capdavantera en una vaga quan tenia setze anys.
“Aquest panorama a casa em va marcar molt perquè poc abans d’acabar la guerra es van endur la meva germana a Barcelona, a un convent de monges que feia de presó. Allà la van tenir més de dos anys en molt males condicions i amb patiments… Imagina’t que a algunes les afusellaven sense judici i mai podies intuir a qui li tocaria… Ella estava amb un grup de preses que conservaven la dignitat i això feia patir encara més.
Amb el pare ho vam passar pitjor perquè van venir a buscar-lo amb una llista per anar al Camp de la Bota i era clar que volien carregar-se’l. Hi va haver la gran sort que anys enrere, quan la sublevació feixista, uns guàrdies civils s’havien perdut per la carretera del Maresme amb un cotxe. No sé si ho van fer expressament per afegir-se als sublevats però a Mataró va córrer el rumor que els que havien arribat eren sublevats i això era fals… Eren xavals de divuit anys amb família que volien sobreviure a qualsevol conflicte, però el rumor va arribar en poques hores a Badalona i allà van decidir enviar un camió de milicians. La meva mare -érem veïns de la casa quarter- va refugiar les dones i els fills dels xavals a casa i, quan els milicians van arribar armes en mà, ella es va plantar a la porta i va dir que ella i aquella casa eren d’esquerres i que ningú faria sang. Afortunadament li van fer cas, perquè anys després vam saber que a casa hi havia dues metralladores apuntant els milicians. L’alcalde va posar dos milicians de Mataró a la porta de casa per si els de Badalona volien represàlies i la cosa hauria quedat així si no fos perquè anys més tard, quan buscaven el meu pare per carregar-se’l, un tal Rogelio, un guàrdia civil molt malparit per a molts, va recordar l’anècdota i es va convertir en el nostre benefactor. Des de la finestra de casa, amb el pare, el vam veure discutir i donar-se empentes amb un altre guàrdia civil que havia vingut amb un cotxe a endur-se’l cap al Camp de la Bota… Va sortir bé i desprès de fotre’s quatre crits l’altre va marxar, però la mala experiència no te l’esborra ningú. Això i sobretot els conflictes entre companys al bàndol republicà van marcar molt el meu pare que, políticament, era un socialista decebut; apagat pel transcurs de la guerra i per les misèries que un conflicte bèl·lic desperta en les persones.”
Desprès de Can Bonany en Joan Bellavista passa al taller Roure on treballava amb fills de comunista, ex-militars de la marina republicana i gent poc creient i gens adepta al règim.
“Allà hi havia un tipus popular i iumolt actexcèntric que es deia Lluís Terricabres (en Terri de Mataró). Era antifeixista per naturalesa i a ell li devem haver après a llegir i escriure en català perquè era tan gran la seva vocació de divulgar la llengua com el seu catalanisme. En Terricabres ens portava al cenacle del Racó, al carrer Bonaire, i allà ens explicava tot el que sabia no sé com: problemes obrers del moment a la comarca, la vaga de tramvies a Barcelona… Tot ho disfressava de “cultura” però exercia de corretja transmissora d’informació.”
L’ambient, al taller, era combatiu dins del que es podia en aquells anys i en Joan recorda que l’any 55, per exemple, es van declarar en braços caiguts per dir-ho d’alguna manera, perquè el que van fer dissimulant era una senyora vaga.” Després vaig treballar a can Toses, als Titans (els italians de els tricotoses), vaig navegar cinc anys i vaig viure a Mallorca, amb la família d’una companya de presó de ma germana i finalment, l’any 59 o així (no ho sé segur), vaig entrar al forn del Vidre (Cristalleries de Mataró). Allà, un cop arribada la democràcia, vaig ser vuit anys delegat del Metall de la UGT de Catalunya i, cinc anys més tard, vaig entrar al PSC. Em sembla que això és tot.”
Joan Bellavista va morir a finals del mes d’agost de 2010 a Mataró
Amb motiu de la seva desaparició, el seu company socialista i historiador, Ramon Salicrú i Puig, va dir: “Potser pocs sabíem que en Joan Bellavista va ser patró d’embarcacions d’altura i escafandrista professional. Precisament com a patró de nau va fer diferents viatges pel Mediterrani en el iot de l’artista cinematogràfic Errol Flynn i va treballar en una empresa mallorquina que es dedicava a treure vaixells esfondrtas durant la Guerra Civil com l’”Andrea Doria” i el “Ciutat de Barcelona”. En Joan era ben bé un home de mar,conegut per tothom i que es relacionava amb tothom, fos qui fos. Es casaria quan tenia 32 anys, amb la Pepita Dalmau i Masjoan, amb qui va tenir tres fills: en David, la Lídia i la Iolanda.”
“Arrelat a Mataró, al sector de l’Havana, rebé de la seva família i de la seva germana Leocàdia en particular, una forta empremta ideològica basificada sobretot en l’exemple i en la tenacitat. Ben aviat abraçarà les idees socialistes que eren les del seu entorn més immediat, i que volgué fer estendre d’alguna manera en la seva tasca professional al Forn de Vidre i després, als coneguts “Tallers Abril”, fins que arribà el moment de la seva jubilació. Afiliat també a la Unió General de Treballadors (UGT), en Joan seria impulsor de diferents iniciatives cíviques i ciutadanes, com a membre de les associacions de pares de les escoles dels seus fills, com a capdavanter de l’”Associació de Veïns de l’Havana i Rodalies”, com a membre de la “Comissió de la Gent Gran” del Partit dels Socialistes, com a integrant de la Comissió de la “Memòria Històrica” de Mataró i, en aquests darrers mesos, com a principal promotor de l’entitat “Endavant Europa”, a nivell local, on tenia posades totes les il.lusions”(…) “La darrera vegada que vaig parlar amb ell, em va donar un article-manifest personal referit a les seves idees sobre la realitat europea i sobre l’entitat supranacional que –deia ell– s’ha d’anar confegint.
Vull subratllar un paràgraf que em sembla que resumeix prou bé quina era la seva manera de pensar al respecte. “Fins ara la construcció europea s’ha fet de dalt a baix i ha arribat el moment de capgirar aquesta dinàmica. Amb un moviment de base popular es consolidaria la veritable Europa política, federal, democràtica i progressista, respectuosa amb totes les sobiranies nacionals amb o sense estat propi, les seves cultures i el seu eventual i legítims drets com a pobles. La unió Europea, en principi, s’ha fet correctament. Però ja seria hora de revisar en profunditat les seves noves necessitats, en els seus nous temps”
