“Vaig néixer dins d’una família republicana. El meu pare va ser secretari del partit Acció Catalana molts anys, gerent del diari La Publicitat, i conseller segon del Consell d’Economia, presidit per Tarradellas, que es va fundar l’any 36. Va ser una persona bastant significada i a l’acabar la guerra vàrem haver de passar a França. Vam marxar a l’any 39, al sud, a Tolosa de Llenguadoc. Jo tenia dotze anys. Després vam estar rodant per allà fins que l’ocupació alemanya va estendre’s per tot el país. A l’any 42, la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), de la qual el meu pare era delegat a Tolosa, va noliejar part dels vaixells que ens van portar a Mèxic amb altres refugiats. Van haver-hi dos grups d’ajuda, la SERE dins de l’òrbita de Negrín i la JARE dins de la de Indalecio Prieto.”
“Va existir una certa rivalitat entre els dos grups d’ajuda, però això ja és una altra història. Les autoritats franceses van donar facilitats per a què es marxés però encara que des de l’any 39 al 42 molta gent ho va fer, en proporció als refugiats que tenien als camps de concentració, el nombre no va ser significatiu. França no es va treure un gran pes de sobre. Els camps de concentració van durar encara molt de temps. A Mèxic tot estava molt ben organitzat. Quan vam arribar a Veracruz hi havia un tren especial que ens va portar a la capital. La majoria de refugiats ens vàrem quedar a Mèxic D.F. Més tard, hi va haver qui se’n va anar a Guadalajara i altres ciutats, però la majoria va quedar-se a la capital, ja que Mèxic era una ciutat molt atractiva.”
“Sobre la meva incorporació a la societat mexicana, he de dir que mai vaig adaptar-m’hi del tot. I aquesta no era una posició exclusivament meva sinó que reflexava el comportament de la majoria de companys de la meva edat amb qui vaig entrar en contacte. És difícil dir exactament per què, ja que la rebuda que tinguerem els refugiats fou en termes generals molt bona per part del poble mexicà, però mai no acabarem de lligar del tot. Una gran part de l’exili català va concentrar-se en els dos cercles catalans existents, l’Orfeó Català de Mèxic i el Casal Català, però tambe varen freqüentar altres centres majoritariament formats per refugiats. En els nostres grups íntims d’amics mai varen figurar-hi de manera significativa amics mexicans autòctons i per això hem d’entonar una mena de mea culpa, ja que aquesta culpa casi sempre fou nostra. Però també s’ha de dir en descàrrec que les amistats que perduren, en gran part es formen a les escoles, i les escoles que freqüentavem, els que podíem, eren escoles creades pel govern espanyol a l’exili, en aquest cas a la ciutat de Mèxic D.F., amb l’ajuda d’algun prohom mexicà. Hi havia l’Escola Madrid per a nens petits, l’Institut Lluís Vives i l’Acadèmia Hispano-Mexicana, totes dirigides per espanyols i amb una part molt important de mestres refugiats. Evidentment que hi havien estudiants mexicans però de manera limitadíssima i fills de gent molt significativa de la societat mexicana que volien educar els fills en un ambient més europeu.”
“Tots els centres regionals foren lloc de trobada entre gent de la mateixa idiosincràcia i l’Orfeó i el Casal Català no en foren l’excepció. A l’Orfeó va formar-se una Massa Coral important que rondava les cent persones, així com l’Esbart Dansaire, l’Agrupació Catalana d’Art Dramàtic, impulsada per Emma Alonso, actriu jove del teatre Romea, el Centre Excursionista, el Futbol Club Barcelona i altres activitats culturals, com ara les classes de català, realitzades per Joan Rossinyol, un lampista de Rubí de formació autodidacta. Hi va haver una perfecta harmonia entre la gent que procedia de diferents estatges socials.”
“El problema que hi va haver es que no vàrem tenir un exili compacte, estavem molt disgregats. L’Orfeó Català i el Casal Català, per parlar solament de l’exili català, sempre van prendre posicions antagòniques. L’Orfeó acollia, a part dels antics residents catalans, -curiosament amb idees més de centre que les altres cases regionals existents que eren francament de dretes- a Acció Catalana, el POUM, Estat Català, la Unió de Rabassaires, alguns militants d’UGT i bàsicament d’Esquerra Republicana. El Casal Català majoritàriament era del PSUC, la UGT, els comunistes i els d’esquerra-esquerra També hi havia qui anava als dos centres però eren els menys. El Casino Español, format per la dreta pura i dura dels antics residents, va ser la contrapartida del Centre Republicà Espanyol, el centre més important de tots els creats. No hi va haver una veritable unitat entre els exiliats que hauria pogut tenir un resultat diferent. Els enfrontaments van continuar. Encara hi havia els que volien guanyar la guerra i els que volien guanyar la revolució. Segons han dit alguns historiadors, si hi hagués hagut una figura capaç d’aglutinar totes aquestes tendènciest, una figura una mica de dretes com a França en de Gaulle, possiblement tot hauria estat diferent. “
“Recordo, per exemple, que quan Franco va afusellar el president Companys es van organitzar una sèrie d’actes d’homenatge. Se’n va fer un, el més important, on hi assistien Indalecio Prieto, Martínez Barrio, Lluís Nicolàs d’Olwer, i la gent més significativa que hi havia a Mèxic en aquell moment, i van demanar a la Massa Coral de l’Orfeó Català si volia participar-hi. L’Orfeó s’hi va negar per tenir l’acte un caràcter netament espanyol. Ho dic perquè en aquelles circumstàncies era una mica absurd no fer pinya en un succés com l’afusellament del president Companys. Va arribar a haver-hi, recordo, bufetades entre gent que volia participar-hi i els que no volien! Jo vaig ser un d’ells, volia anar-hi. Això demostra fins a quin punt pot arribar la intransigència.”
“El meu pare va muntar una fàbrica d’articles de cautxú. Va continuar professionalment en el que havia treballat aquí, en una fàbrica d’articles del mateix ram. L’escafandrer que hi havia a la porta d’una tenda de les Rambles el van fer ells i ara precisament està en el Museu Marítim. La Irene -gemana petita morta fa uns 10 anys- va ser directora del Museu Marítim i va aconseguir que el portessin cap allà. Vull dir que allò es tota una peça.”“Ara tinc 79 anys. Sóc de l’any 27. A Mèxic hi vaig anar en plena adolescència i vaig tornar cap aquí quan tenia 36 anys. Vaig treballar en moltes coses diferents i quan es va fundar la televisió a Mèxic, vaig treballar-hi com a ajudant del Tísner que era el cap del departament d’escenografia. Vaig tornar a Barcelona als anys seixanta quan es va produir l’indult per al qui havíem marxat abans dels 12 anys. Abans no podia perquè, en no tenir Mèxic relacions amb Espanya, era complicat sol·licitar l’indult per a un servei militar que no volia fer. Ni jo ni cap dels meus amics ens vam presentar i aleshores vàrem ser declarats per l’Estat Espanyol “mozos prófugos”.
“Quan vaig tornar a l’Espanya franquista vaig trobar algunes coses molt bones, com el país, i algunes de molt dolentes com el règim que tenia aquest país. Nosaltres no ens vam adaptar a Mèxic, sempre vam voler tornar, encara que molts amics s’hi han quedat. Els meus pares també sempre van voler tornar. Primer vàrem tornar els fills i uns anys després seguiren ells. L’any 65 ja eren aquí. Jo només tenia el problema del servei militar però el meu pare ho tenia més complicat, però hi va haver un moment en què les autoritats ja no hi van posar problemes. En els últims anys del franquisme tot això es va diluir molt. “
“La situació dels refugiats a Mèxic era relativament còmoda. La veritat és que jo sempre dic que l’exili allà va ser més fàcil que la postguerra espanyola aquí. En principi, els primers tractes que va fer el president Cárdenas van ser per anar a fer d’agricultors! Però la majoria van trobar feina amb molta rapidesa. Jo en conec molts que van guanyar diners però mai grans fortunes. Hi va haver qui de seguida és va col·locar, però també hi va haver gent que no va arribar mai a situar-se bé. El Barjau, per exemple, anarquista, era un home que aquí havia figurat bastant, no va arribar mai a destacar allà, i d’aquests n’hi va haver bastants, gent que aquí havia figurat d’alguna manera i allà no van arribar a situar-se. N’hi havia també alguns que van tenir l’honestedat d’arribar a Mèxic amb les mans buides; el cas del Nicolau d’Olwer, per exemple. És impensable que una persona que havia estat governador del Banc d’Espanya no s’hagués preocupat de fer un petit racó. Jo utilitzo molt la paraula refugiat, perquè el poble mexicà va distingir els espanyols en dos grups: els “gachupines”, que eren residents que hi havien anat per diferents motius i que no van acceptar mai, i els refugiats que ens van acollir molt bé. Quan em deien espanyol de seguida deia que era refugiat i es notava un tracte especial, una acceptació, un respecte.”
”De tota la gent de la primera fornada -els arribats a Mèxic entre 1939 i 1942-, una part important varen seguir la seva vida a Mèxic de manera anònima i allí són enterrats. Pot dir-se però, que la majoria varen tenir sempre el desig íntim de retornar a Catalunya, però no varen poder fer-ho perquè els lligams que tenien a Mèxic, principalment fills i nets, i també negocis, però això ja en segon terme, varen impedir-ho. Molts no varen tenir recursos suficients per instal·lar-se de nou aquí, ja que per edat no podien correr el risc de deixar una feina segura per l’aventura del que podia passar aquí dins del món laboral. Tinc amics que varen tornar confiant amb una nova feina i que al cap d’un parell o tres d’anys, en veure que no s’en sortien i malgrat les ganes que tenien de quedar-se, varen empendre el retorn cap a Mèxic. Es formaren molts matrimonis entre gent del mateix centre i també entre elements dels dos centres catalans. Però els casaments mixtes entre catalans i mexicans foren limitats, i normalment tingueren més exit els formats per home català i parella mexicana que a l’inversa.”
“Sense recordar noms, va haver-hi una part important de refugiats catalans que varen desenvolupar a Mèxic les mateixes feines o similars a les que haurien fet aquí a Catalunya si no haguessin hagut d’exiliar-se. Recordo cambrers de restaurant, venedors i dependents que varen guanyar-se la vida d’una manera suficient però sense arribar mai a una riquesa modesta. Tallers mecànics, fusteries, electricistes i pintors varen tenir una presència importantíssima. Una de les activitats portades a terme per molts refugiats d’aquesta classe més modesta fou la d’empleats de confiança, càrrec inexistent a casa nostra. Acudien a aquestes feines a través d’anuncis de premsa que no tenien cap impediment a sol·licitar persones espanyoles, per accedir a aquests càrrecs de confiança en desmèrit de la població autòctona que es veu que no els inspirava prou seguretat. Es tractava de gent que es feia càrrec dels negocis mentre els propietaris, generalment espanyols, feien viatges a la península. De manera general pot dir-se que els titulats universitaris en diferents disciplines foren els que més varen reeixir professionalment, seguint en segon terme les professions liberals i per últim els que procedien del món del treball. Entre aquests últims evidenment va haver-hi exepcions com sempre, com succeeix també aquí, pero no en un percentatge significatiu.”
“Gràcies per tot.”
