Salvador Clop neix a Barcelona, a l’Esquerra de l’Eixample, el 27 de desembre de 1917, però passa bona part de la seva infantesa al carrer de la Cera, al barri del Raval, a la barberia del seu pare. És el gran de tres germans i l’únic que arriba a l’edat adulta: el seu germà Paquito mor als 3 anys i en Ramon als 21. Un dels primers records que té en Salvador està relacional amb l’assassinat d’en Salvador Seguí, el Noi del Sucre (destacat dirigent obrerista de la CNT assassinat per la patronal l’any 1923). En Salvador recorda la commoció que causa aquest fet i alhora ho relaciona amb l’activitat que hi ha a partir d’aquell moment a la barberia del seu pare, on sovint es reuneixen uns quants activistes sindicalistes. Quan la família s’assabenta de la possibilitat que el pare pateixi un atemptat, deixen el carrer de la Cera i marxen cap a Rubí, d’on tornen ben aviat, ja que el pare no hi troba feina. S’instal·len al Poble Sec, on en Salvador entra al món adult. Als 13 anys ha de deixar l’escola i comença a treballar com a pastisser, tot i que li costa trobar feina perquè no té l’edat mínima i no el volen enlloc. Treballa a la pastisseria Mauri.
L’any 1933, amb 16 anys, ingressa a la Unió Professional Obrera de Pastissers i Rebosters de Catalunya, formant part de la junta com a vocal de Cultura. L’octubre de 1934 entra a formar part del Bloc Obrer i Camperol (BOC). Mesos després, la fusió del BOC, liderat per Joaquim Maurín, i l’Esquerra Comunista, de l’Andreu Nin, tindrà com a resultat el naixement del POUM, del qual en Salvador forma part fins a la seva desaparició. El 1935, en Clop és secretari general de les Joventuts Comunistes Ibèriques del Poble Sec. En esclatar la guerra, marxa al front, a Osca, amb l’artilleria del POUM. Està a Belchite, Tiers i Casetes. Després torna a Barcelona per treballar des de la reraguarda amb el sindicat. El Sindicat de Pastissers s’integrarà a la UGT, d’on Clop és expulsat per ser membre del POUM, acusat de trosquista. L’any 37, després dels “fets de maig” torna al front, amb una brigada que està en mans del PSUC. En Salvador intenta amagar el fet que ell és del POUM, conscient que s’hi juga la vida, però ho acaben descobrint i li fan un simulacre d’afusellament.El febrer de 1939 s’exilia a França, on està en diversos camps de concentració. De fet, els arriba a conèixer tots: Vernet d’Ariège, Mazères, Setfons, Bram, Argelers de la Marenda. Clop protesta per la rebuda que tenen a França. El govern francès rebia els refugiats amb malfiança i un tracte inhumà. Després de l’estada als camps de refugiats fuig a Tolosa de Llenguadoc, on s’està a casa d’uns companys del partit. Aquí, però, és detingut i portat novament a un camp de refugiats, d’on torna a fugir i s’allista a una companyia de treballadors espanyols. De França passa a Alemanya, on treballa en una fàbrica d’armes i dorm en un camp de concentració, primer a Chemnitz i després a Dresde. De la seva estada a Alemanya ell en guarda, malgrat tot, un bon record.Quan retorna a l’Estat espanyol és empresonat a la frontera d’Irun. Fa el servei militar durant tres anys i s’està a diverses presons: Pamplona, Saragossa, Lleida i Barcelona. A la fi de la Segona Guerra Mundial connecta amb els antics companys del POUM, tot i que aviat aquest pateix una escissió. Es casa l’any 1947 amb Emília Redondo. D’aquest matrimoni en neix en Xavier, el seu únic fill. Treballa al “Mesón de las golosinas” com a pastisser, ofici que exerceix durant tota la vida i del qual se’n sent sempre molt orgullós. L’any 1953 es forma una nova comissió executiva del Moviment Socialista de Catalunya i ell en forma part. S’intenta organitzar la UGT catalana amb Clop al capdavant. Es constitueixen els sindicats d’Alimentació, Metall, Banca, Químiques i treballadors del Port. El 1958, és detingut Antonio Maiz a Madrid, arrossegant amb la seva caiguda l’MSC. A Barcelona són arrestats 13 membres del moviment. Després de la dissolució del Moviment Socialista de Catalunya, en Salvador participa en la fundació de Convergència Socialista i més tard del PSC-Congrés, embrió del futur Partit dels Socialistes de Catalunya. Després d’una llarga malaltia, a finals de 1977 mor l’Emília, la seva dona. El 15 de març de 1985 es casa amb la Pepita Clop, la seva companya fins a l’últim moment. Des de l’arribada de la democràcia, en Salvador Clop té diverses responsabilitats a diverses organitzacions, sent conseller municipal del districte de Nou Barris, secretari general i president de la Unió de Jubilats i Pensionistes de la UGT de Catalunya, president de l’Associació d’Excombatents Socialistes de la República i Víctimes de la Guerra i coordinador del Cercle dels antics militants del POUM. L’any 2005 el govern de la Generalitat li concedeix la Medalla President Macià 2004. En Salvador Clop va trobar la mort el 29 de setembre de 2005, mentre pronunciava un discurs en l’acte d’homenatge als 70 anys del POUM que va organitzar el Partit dels Socialistes de Catalunya. Emocionat per l’acte i afectat, sens dubte, pel fet que el seu company de viatge, en Manel Alberich, hagués patit un atac unes hores abans de l’homenatge, el seu cor no va resistir. Va desplomar-se davant la mirada de companys i amics que van veure com en Salvador estava fins a l’últim moment defensant les seves conviccions. En una entrevista que li van fer a La Vanguardia l’any 1994, li van preguntar si havia valgut la pena tanta reunió, tanta assemblea, tanta discussió, tanta militància. La resposta d’en Salvador va ser contundent: “I Tant que sí. Ha valgut la pena viure la vida i viure-la així. No tinc la sensació d’haver perdut el temps i sí d’haver sembrat testimonis que d’altres poden haver aprofitat. I en l’aspecte social, general, les nostres lluites també han servit per a alguna cosa. Pensi en com estava la classe obrera a principis de segle. Jo he vist nens dormint en sacs de farina en una pastisseria del carrer Pelai. Vivien en un magatzem, com esclaus. I d’això no fa tan de temps. M’agradaria que se’m recordés com una bona persona; no aspiro a més. Jo no sóc un intel·lectual, no tinc missatges ni escrits per llegar a la posteritat. Sóc un de tants, un militant entre mil. El peó d’escacs que ajuda a guanyar partides.
