Neix a Barcelona el 1925. Fill únic. El pare era tenor de sarsuela i la mare soprano. Els pares es passen la vida voltant: Marroc, Mallorca, Canàries… “Creixo bastant sol i a l’any 1936, quan esclata la guerra, tinc onze anys i les passo bastant magres. Els meus pares i jo passem força gana”.
No va acabar el batxillerat “perquè als 15 anys, entro a treballar a la banca: al Banco Hispano-Americano.” A la feina no amaga les poques simpaties que l’inspira el règim i un company que més tard s’assabenta que és confident de la policia el posa en contacte amb la gent de Moviment Socialista de Catalunya (MSC). “El tal Emili Vidal em va portar a una reunió al Poble Sec i em va presentar a en Josep Pallach, en Salvador Clop… i així entro en contacte amb les poques persones que tractaven de fer alguna cosa.” Aviat esdevindrà un dels homes forts de l’ugetisme i del socialisme a l’interior.
L’any 46, amb onze persones més, funda el sindicat de banca de Barcelona de la UGT. “La majoria era gent gran, amb antecedents polítics, que recollíem el testimoni d’abans de la guerra. Uns pocs, com jo, érem gent jove”. La lluita sindical clandestina no es gens fàcil a causa de les dures condicions de repressió franquista: “Des de l’any 46 fins que vaig ser secretari general, la UGT de banca a Barcelona no va dur a terme ni una sola acció sindical, res. Ens vam dedicar a muntar una estructura per si algun dia pogués funcionar però no hi va haver ni una vaga, ni una queixa… no podíem”.
L’any 1951 es produeix una de les primeres manifestacions populars contra el règim: la vaga dels tramvies. Els historiadors afirmen que Ramon Porqueras en va ser un dels principals promotors. Ell hi treu importància. “Socialisme hauria de significar per a mi absència de líders i poder popular: el poder quan recau en individus, els converteix en perfectes imbècils. La vaga dels tramvies la va fer el poble… va ser un miracle col·lectiu”.
També l’any 1951 falsifica una documents i l’executiva estatal de la UGT queda impressionada. “Jo era el millor falsificadors de papers de tot el moviment socialista; mai no van enxampar ningú amb els meus documentts, en tot el franquisme”. El veuen jove, amb empenta i el nomenen secretari general de la UGT de Catalunya.
El 20 de febrer del 53, arran d’una caiguda de la cúpula del PSOE a Madrid, el detenen juntament amb altres militants. “Un dels de Madrid, en Centeno, s’havia “suïcidat” a la jefatura de Carabanchel i per aquest company ens vam salvar de qualssevol tortura. El govern dels EEUU estava gestionant ajudes econòmiques amb l’Estat espanyol i les Trade Unions americanes van posar el crit al cel perquè hi havia un cadàver a la premsa. … La pressió va arribar fins al punt que les sigles UGT no van ser pronunciades a cap interrogatori”.
Passa vint-i-un mesos de presó preventiva a la 4a galeria . Allí, segons les memòries del seu amic i advocat, Joan Reventós, es nega a rebre l’ajuda econòmica que arriba solidàriament de l’exterior tot demanant que es doni prioritat a famílies més necessitades. Irònicament, explica que “va ser una temporada estupenda perquè podia dir el que volia. No m’havia d’amagar. Discutia amb els funcionaris feixistes, -Usted es un imbécil-, em deien. -El socialisme es la aurora del mundo-, contestava jo, i així cada dia”. Els llums fluorescents no s’apagaven mai i durant el temps que hi roman, maten tres presos al garrot vil. “Els venien a buscar i tots cridàvem: fills de puta! assassins!”.
Surt al carrer en llibertat provisional i, l’any 1955, Joan Reventós li comunica que el fiscal li demana 21 anys i li pregunta “-Tens la motxilla, encara?-, li vaig dir que sí. -Doncs fot el camp!”.
Passa la frontera clandestinament i, després de Perpinyà i Tolosa, desobeint les ordres de la policia francesa, s’instal·la a París. “Aquí vaig aprendre a fer de soldador i vaig caure tuberculós. Després d’una temporada al sanatori em vaig treure el títol de fresador i, des de llavors, em vaig guanyar la vida treballant com un imbècil 64 hores setmanals”.
El nomenen secretari general de la UGT a l’exili però ell no veu la viabilitat de fer sindicalisme sense acció directa, des de l’estranger. “El 1959 agafen a en Reventós i vaig cap a Barcelona per veure com ha estat. Veig com em reben i em tracten i entenc que, a l’exili, no hi ha res a fer. O estàs on hi ha la lluita o no entens com van les coses, així que em concentro en el sindicat Force Ouvrière i treballo des d’aquí pel que passa aquí”.
Un cop mort el dictador, l’any 1977 torna a Barcelona amb passaport. Ja no ha d’amagar-se, “però la meva vida està a París.. tinc els crios, la dona…A més no reconec la Barcelona que vaig deixar”.
L’any 2008 el jurat de les Fundacions Josep Comaposada i Rafael Campalans el van atorgar per unanimitat el premi Primer de Maig Compromís Antoni García.
Ramon Porqueras va morir en el seu domicili de Sarcelles (França) el 15 de setembre de 2008.
“Ramon Porqueras. L’heterodòxia militant. Un socialista contra Franco”, autor, David Ballester. Gràfiqeus Canigó. Editat per la UGT de Catalunya i la Fundació Josep Comaposada
