Josep Alcobé, per una escola del poble
“Explica tot el que fas, als alumnes i també als pares,(…). Lliga l’entorn amb el treball de classe. Fes entrar la premsa per a què també es visqui l’actualitat (…). Busca companys amb qui puguis discutir els teus problemes…”
Eren alguns dels consells que donava el vell Alcobé a principis dels anys vuitanta, al Sebastià Gertrúdix, jove ensenyant de Torrent, comarca del Baix de Cinca.
A la primavera del 82 s’organitza una reunió de mestres, la convocatòria deia: “L’escola es viva. El seu cor batega. Recordant els “Batecs”, el grup Freinet de Lleida us crida a Soses, el diumenge 16 de maig de 1982. Recordant Jaume Miret i els que iniciaren a les terres de Lleida un esforç per renovar l’ESCOLA i veient un present i un futur plens d’esperança”. A la trobada es parla de l’Escola Moderna, de la teoria i de la pràctica de les tècniques Freinet, d’experiències, de dubtes i d’il•lusions. Fou en aquell primer “Batec”, organitzat a Catalunya desprès del període franquista, que vaig conèixer el mestre Alcobé
Van passar quatre anys que, llegint el llibre del professor Jaume Barrull “Les comarques de Lleida durant la Segona República”, vaig descobrir l’Alcobé dirigent polític i sindicalista de FETE-UGT.
Havia nascut a Cervera l’octubre de 1911. Amb cinc anys, la família baixa a Lleida i comença a l’escola dels ferroviaris, era la professió del pare. Ben aviat el traslladen al “Liceu Escolar” del mestre Godàs, a Blondel, amb un projecte educatiu sota els principis de la “Institución Libre de Enseñanza”: experimentació, laïcitat, coeducació i tolerància.
Estudiant de magisteri és un dels fundadors de “Palestra”, entitat vinculada al Centre Excursionista que organitzava conferències de caire nacionalista, cursets de català i d’història de Catalunya. Al 1932 ja és mestre i fa escola a Centelles (Barcelona); a Corbins el curs següent. Activista del grup “Batec” i membre de la cooperativa Freinet, el 1934 guanya una plaça en propietat a l’Escola Annexa de la Normal de Lleida, al Passeig de Boters, avui Escola Practiques 1 de la Rambla d’Aragó. La primavera d’aquell mateix any participa en la Missió Pedagògica que s’organitza a Artesa de Segre i voltants.
L’agost del 33 s’havia afiliat a la Federació de Treballadors de l’Ensenyament, a Lleida ATELL; signaren el carnet Josefa Uriz, presidenta de FETE en aquestes terres, i Frederic Godàs, fill del fundador del “Liceu”, com a secretari de l’entitat. Al desembre d’aquell mateix any participa a l’acte de presentació del sindicat d’ensenyants de la UGT al magisteri lleidatà i es escollit membre del Comitè Federal, en representació dels afiliats de la Regió Nord-est (Catalunya, Aragó i Balears). Presideix el Congrés Constituent de la Federació Catalana del Treballadors de l’Ensenyament, la FETE a Catalunya. Pepita Uriz serà escollida Secretaria General i un altre mestre lleidatà, Costa Jou, Secretari d’Organització.
Politicament, de la Unió Socialista de Catalunya; quan al juliol del 36 la USC i altres partits d’esquerra constitueixen el Partit Socialista Unificat, el PSUC, Alcobé serà el Secretari General de la nova organització a Lleida. Regidor de Sanitat i responsable de la institució “Ajut Infantil a la Reraguarda”, per atendre els centenars de nens refugiats que arribaven a Lleida; al seu estatge, l’actual “Acadèmia Mariana”, rebien les primeres atencions i, posteriorment, eren acollits arreu del territori.
Al 1937 s’incorpora a “Milícies de la Cultura” de l’Exèrcit de l’Est; inspector d’aquella institució emblemàtica dedicada a l’alfabetització del combatents republicans. En acabar la guerra i desprès d’haver estat internat al camp de concentració de Saint Cyprien, emigra a Santo Domingo on, amb altres companys funda i dirigeix l’institut Hostos; l’experiència no reïxi i al 1944 es trasllada a Veneçuela on treballa a l’àmbit de la comptabilitat i l’auditoria; ell mateix deia “no em sentia realitzat”.
Al 1965 s’establirà a Andorra i entra en contacte amb noves generacions de mestres que treballen amb mètodes i tècniques de Celestine Freinet. Tots els seu esforços van dirigits a donar a conèixer i estendre els principis de l’Escola Moderna. Al 1972 tradueix “Per una escola del poble”, guia pràctica per a l’organització material, tècnica i pedagògica de l’escola popular, sota els principis del pedagog francès. Al 1973 reingressa al magisteri i fa de mestre en una escola de Valliriana (Barcelona). Escriu articles al voltant de la lecto-escriptura en revistes com Perspectiva Escolar, Cuadernos de Pedagogia, Guix,… Al 1983 presideix la Federació Internacional de Moviments de l’Escola Moderna, càrrec que ocupa fins la seva mort. Al 1999 rep un homenatge pòstum de l’Ajuntament de Lleida que posa el seu nom a la Mediateca de la ciutat. Curiosament, una escola de preescolar de Xicohtzinco, poble de l’altiplà central de Mèxic, porta el nom “Josep Alcobé-Freinet”.
Sebastià Gertrúdix, que als inicis dels 80 rebia els consells del vell mestre, publicava el 2008 un llibre, “Josep Alcobé i la pedagogia Freinet”, edicions del MCEP (Moviment Cooperatiu d’Escola Popular). En un dels seus paràgrafs escriu “…una prova més de la influencia que va tenir Josep per a molts joves mestres, sense experiència, que començàvem a caminar insegurs (però amb la ferma voluntat de millorar les nostres aules)” i continua, “fou una permanent referència com educador per a tots els mestres i les mestres que hem lluitat per canviar la rutina escolar i entenem l’escola com un camí cap a la igualtat de les persones.”.
Lleida, octubre 2011.
Javier Giménez (FETE-UGT Terres de Lleida)
