Paco Parras neix el novembre de 1939 a Alcalá la Real (Jaén). El 1958 arriba a Catalunya i s’instal·la al carrer Sant Jordi de Santa Coloma de Gramenet, un barri pobre i sense infraestructures de cap tipus. Venia amb el batxillerat superior i un curs pre-universitari. “En realitat sóc un autodidacta. La universitat del carrer és la que et dóna vigor. A l’escola, entre altres coses, també vaig aprendre allò d’”Una grande y libre”…; imagina’t si me n’havia de fiar”. El 1959 aconsegueix una feina d’administratiu al magatzem de la Hispano-Olivetti, després d’un any donant classes.
El 1962, com a producte d’una estafa que afecta a 400 famílies, col·labora en la fundació de la cooperativa d’habitatges Nuestra Señora de la Fe, “havia de ser un nom de sant”. Havien robat a tota aquella gent -l’estafa era poc o gens perseguida a l’època– i la cooperativa va construir i lliurar cinc-cents habitatges, en una zona de la Verneda, lluny de la civilització, i, entre els socis, van habilitar locals per solucionar la carència d’escoles.
“La idea de pal·liar el barraquisme era el nostre mòbil. Quan jo veia aquells vells amb la maleta de fusta arribar a l’estació de França i la Guàrdia Civil portar-los a Montjuïc en realitat jo estava veient el meu avi. La consciència política em ve d’aquí, de veure les injustícies de l’emigració des de dins i pensar que alguna cosa s’havia de fer”.
Els anys 1962-63 es compromet en la vaga de la Hispano-Olivetti. Des de 1960 forma part de les comissions executives, en connexió amb els dirigents socialistes a l’exili, a Tolosa de Llenguadoc i París, i amb altres companys ajuda a la recuperació de la UGT i la Federació Catalana del PSOE (FSC-PSOE) a la clandestinitat. “Ens permetien discutir el conveni col·lectiu, en termes estrictament econòmics, però era impossible desvincular-ho de la política”.
Durant els anys seixanta el moviment obrer més actiu estava format bàsicament per immigrants sense ideologia. Això era així perquè el franquisme havia trencat l’espinada de l’obrerisme clàssic, fortament polititzat. El 1958, encara amb la memòria fresca de les 3.500 execucions que hi havien hagut entre el 39 i el 43, són detingudes 110 persones vinculades al socialisme català. A més hi havia les llistes negres en plena vigència, llistes de treballadors lligats a l’antifranquisme que els empresaris rebien per saber a qui no contractar. Lluny de debilitar-los, aquests fets els feien millorar. “Vam haver d’aprendre a moure’ns en una clandestinitat rigorosa i plena de dificultats”.
La tensió social va aparèixer el 1961, pel bloqueig salarial establert per la patronal en línia de l’anomenat Pla d’estabilització, però va ser el 1962 quan la gent reacciona i s’intensifiquen les grans vagues per causa de les negociacions de convenis : Hispano-Olivetti, SEAT, Làmpares Zeta, Maquinista Terrestre i Marítima, miners de Berga, Súria, Figols… “Jo estava a l’Olivetti i formava part d’aquests moviments d’obrers organitzats militant a la UGT. S’estava trencant amb el llast d’anys de censura, repressió i silenci, anys que seguien a la guerra”.
“A part de la vaga de tramvies del 51 que va ser seguida massivament i espontàniament, i una vaga d’escassa incidència protagonitzada per la CNT en el ram del metall que va ser ràpidament desarticulada per l’acció policial, nosaltres no teníem referents; recomençàvem de nou”.
En aquest context, un grup de joves que s’havia incorporat a la FSC-PSOE i a la UGT: “recollint la torxa i reemplaçant als antics quadres i direccions emprenem la reactivació socialista a principis dels seixanta, sempre en connexió amb l’exili”.
L’estratègia que decideixen és pròpia i desmarcada del PSUC, el partit més visible en el moment : RES AMB EL FRANQUISME ( “Posa-ho en majúscules si us plau”). Res d’entrar a formar part del sindicat vertical franquista a les fàbriques. “Això debilitava la nostra implantació però ens vam imposar i vam poder parlar de ruptura sindical formant comitès paral·lels i assemblees protagonistes, com va passar a Hispano-Olivetti el 1974, amb “experts sindicals” en contraposició als enllaços i jurats del sindicat vertical”.
També s’inicia la publicació mensual, a partir del 1968, de l’Opinió socialista, òrgan de la FSC-PSOE i la UGT, que posteriorment esdevé un butlletí anomenat Unió, portaveu de la UGT de Catalunya.
La declaració de principis deia que “La UGT és una institució eminentment de productors organitzats per grups afins i professions liberals que, per tal de mantenir sòlides connexions, respecta la llibertat de pensament i de tàctica dels seus components, sempre que estiguin dins de l’orientació revolucionària de la lluita obrera, assumint algun dia la direcció de la producció, el transport i la distribució de la riquesa social”.
Hi havia una obsessió per la formació política i sindical de quadres. “Seguíem els principis fonamentals de la filosofia de Politzer, afusellat el 1942, segons els quals mètode d’anàlisi i raonaments havien de desvincular-se de dogmes. La teoria i la pràctica s’havien de trobar sabent que res no és fix”.
Eren internacionalistes i, en perspectiva històrica, es pot dir que van saber recuperar el paper i la continuïtat de la UGT, el seu prestigi i la memòria històrica. “Ara és un sindicat important però llavors no hi havia res. Gent xiuxiuejant que volien fer alguna cosa, que simpatitzaven amb la UGT. D’això en vam crear un sindicat”.
Paco també va ser cofundador, amb el seu company Valentín Antón i en representació de la UGT i la FSC-PSOE, de l’Assemblea de Catalunya, un organisme unitari on sindicats, partits i moviments ciutadans lluitaven junts per aconseguir les llibertats polítiques i nacionals contra la dictadura. “La primera hòstia i el primer insult que vaig rebre per part de la policia va ser en una ofrena floral al lloc on hi havia hagut el monument a Rafael Casanova. Em van demanar la documentació i, al pensar ells que jo no era català, em van recriminar per traïdor. Avui en dia hi ha gent que va titllant de traïdor i decidint qui és un bon o un mal català. Quan aquesta gent no hi era, quan només érem quatre gats fent actes simbòlics per Catalunya, la policia ocupava el seu lloc”.
