En Manel va néixer a Badalona l’any 1950. Va fer la primària i estudis de comerç als Maristes, “una colla d’autèntics fatxes de caricatura. Els hi haig d’agrair la disciplina i poc més perquè això que et dic de la caricatura llavors no feia cap gràcia.” A casa seva, com a moltes famílies, no es parlava de la situació política ni de la Guerra Civil. A més, la seva mare estava decebuda ja que, acabada la guerra, gent que havia militat activament a la FAI es van passar a la Falange i van delatar els seus antics companys. Als catorze anys comença a treballar de meritori en un taller de carrosseries i, al mateix temps, comença a estudiar el batxillerat nocturn gràcies a la iniciativa d’un grup d’estudiants universitaris que, en locals cedits per l’ajuntament i de forma altruista, es dediquen a impartir el batxillerat a fills de treballadors amb pocs ingressos. El centre s’anomena Dikaios. Com que la Universitat de Barcelona d’aquells anys estava molt polititzada, era inevitable que les idees i les lluites que vivien els estudiants que feien de professor a Dikaios acabessin influint en els alumnes del centre.
Després de passar per altres dues empreses, sempre fent d’administratiu, l’any 1968 entra a treballar al Banc de Bilbao (actual BBVA) i, paral·lelament, és captat per als CHE-CHOS (Comités de Huelga Estudiantiles-Comités de Huelga Obreros) per influència d’un company de Dikaios que hi militava per influència d’un dels professors. “Els CHE-CHOS érem molt bèsties: estàvem per fotre pallisses als encarregats… Les normes de seguretat a causa de la repressió de l’època eren dures. Ens trobàvem al mig d’un carrer, dues persones que no sabíem com ens dèiem, comprovàvem que no ens seguia ningú i, desprès del sant i senya i contrasenya, teoritzàvem sobre el món en una cantonada. Fins i tot el nom era clandestí. Jo era el Cabanyes. Tenia 19 anys i l’expectativa de fer la revolució social. La veritat és que allí se’t donava una idea de com estava el món”.
Per poder fer més política va deixar d’estudiar. Això i que el van enganxar sortint d’una església amb els papers tot just impresos d’una vietnamita -una multicopista artesana- relacionats amb una vaga de l’empresa AEG de Terrassa. “Van ser dos disgusts a casa. La feina no la vaig perdre, perquè, malgrat ser antisindical visceral, la banca era com l’església: sabien que les coses canviarien i no volien complicar-se el futur. No perquè jo representés res sinó perquè no era tonta i intuïa que algun dia, més o menys aviat, s’haurien d’entendre amb nosaltres”.
Com a conseqüència de la seva detenció va ser jutjat pel Tribunal de Orden Público acusat de propaganda il·legal. Li va caure una condemna de 9 mesos de presó que no va arribar a complir, perquè es va beneficiar d’un indult general dictat per Franco amb motiu de l’escàndol per irregularitats de l’empresa Matesa que afectava a personalitats vinculades al règim.
Els CHE-CHOS es van autodissoldre l’any 70. El fet de la seva detenció va fer que es posessin en contacte amb ell els integrants d’un grup que actuava clandestinament al Banc de Bilbao i on hi havia militants d’USO, CC.OO., MSC, PSAN, Plataformes anticapitalistes, cristians de base i antifranquistes independents. “En total seríem uns 20 sobre una plantilla de 1.200 treballadors del banc a Barcelona”.
Aquest grup es coordinava amb l’anomenada Interbancària que aglutinava grups similars de molts dels bancs de Barcelona. Aquest grup va organitzar la primera vaga en què va participar, la de 1971, per reivindicar un millor conveni col·lectiu per al sector de banca.
Amb aquests antecedents, el juliol de 1972 s’incorpora al servei militat a Palma de Mallorca. Tot i estar fitxat no va tenir problemes. Va fer la mili a l’oficina de la seva “companyia” gràcies a què el “cabo furriel” era de Badalona i a què el capità, quan li va arribar el seu expedient, li va dir que mentre no fes política durant la mili podia seguir a l’oficina. “Aquell capità devia ser de la UMD. De fet el tinent que estava amb mi a l’oficina llegia obertament la revista TRIUNFO”.
En reincorporar-se al banc, en acabar el servei militar, decideix fer el pas d’integrar-se a la USO (Unió Sindical Obrera). Això va ser a finals de 1973. Es presenta a les eleccions sindicals del sindicat vertical dins d’una candidatura unitària, “s’anomenaven candidatures democràtiques”, que copa el jurat d’empresa i la junta sindical del Banc de Bilbao. Aquestes candidatures guanyen a tots els bancs de Barcelona i d’altres ciutats espanyoles. A partir d’aquest triomf es produeix la vaga més important de la banca sota el franquisme, la de 1975 que va paralitzar el sector durant dos mesos i que volia imposar una comissió negociadora del conveni al marge de la que sorgia de la jerarquia verticalista.
“Franco agonitzava i a la direcció del sindicat vertical ja hi havia gent de la transició com ara el delegat provincial de Barcelona, Josep M. Socias Humbert. Amb tres-centes persones acomiadades, les CC.OO. van decidir desconvocar pel seu compte. Ens van deixar sols amb cara d’idiotes continuant amb tot, però va valer la pena: les tres-centes persones del Banc de Santander van ser readmeses i nosaltres vam conèixer de prop els rotllos estranys que manegava la gent del PSUC”.
La USO, la qual estava vinculada a la Confederació Mundial del Treball (CMT), d’inspiració cristiana, es declarava socialista i autogestionària. La CMT tenia dos corrents de pensament: el socialisme democràtic i l’humanisme cristià. En el congrés fundacional de 1968 a Luxemburg estipula clarament que la CMT està guiada “tant per una concepció espiritual basada en la convicció que l’home i l’univers han estat creats per Déu, com per d’altres concepcions que hi conflueixen amb un esforç comú de bastir una comunitat humana solidària en la llibertat, la dignitat i la fraternitat”. Finalment es va decantar de manera clara per la ideologia que representava la Democràcia Cristiana. Manuel San Nicolàs no se sentia còmode en un sindicat que havia renunciat a valors que ell considerava bàsics. “L’any 1977 unes tres-centes persones del sector bancari ens n’anem a la UGT que va passar de 30 afiliats a 300”.
Posteriorment, a finals de l’any 1977, i convergint amb aquest procés, una gran fracció d’USO, encapçalada per l’antic secretari general estatal, José Maria Zufiaur, es va integrar a la UGT.
Un cop a la UGT comença el procés de reconstrucció de la federació a partir del Sindicat de Barcelona de Banca i Estalvi. Recorre tot Catalunya buscant nuclis sindicals afins a la UGT. La Federació de Banca i Estalvi es constitueix el 1979 i és elegit secretari general. Comença un procés de fusions, primer amb la Federació d’Assegurances i Oficines per formar la “Federación Estatal de Banca, Ahorro, Seguros i Oficinas (FEBASO), “en català era Federació Nacional de Banca, Estalvi, Assegurances i Oficines, hauria quedat FNBEAO i com que era una mica impronunciable vam preferir utilitzar les sigles FEBASO de Catalunya”. Va ser elegit secretari general d’aquesta nova federació. Finalment, el 1993, hi ha una nova fusió, ara amb “Federació de Comunicació, Espectacles i Oficis Varis (CEOV)”. Neix així la Federació de Serveis (FeS) de la qual n’és secretari general fins l’any 1999.
Manel San Nicolàs, en un article a la revista Debat nacionalista explica per què, al seu parer, a Catalunya no existeixen sindicats nacionalistes molt implantats, fins i tot hegemònics, com és el cas d’ELA-STB al País Basc. “De manera clara, el moviment obrer català va unir, pràcticament des de l’instant mateix de la victòria franquista, la lluita per la recuperació de les llibertats democràtiques -polítiques i sindicals- amb la reclamació de l’Estatut i l’autogovern de Catalunya. És així com les organitzacions sindicals clandestines participen activament en la constitució de l’Assemblea de Catalunya i assumeixen inequívocament el seu programa de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia…. La línia política seguida pels sindicats catalans al llarg dels anys de la democràcia ha estat coherent amb aquests valors”.
