Rafael Madueño Sedano neix a Còrdova (1949). El seu pare és pastor d’ovelles i viuen al camp fins que l’any 1959 se’n van a Badalona i va a l’escola per primera vegada. És una escola per a treballadors creada per la petita burguesia de Badalona que es diu Dikayos (justícia). És molt avançada i això li permet el contacte amb la realitat i la inquietud socials; hi coneixerà a en Manel San Nicolàs. El seu avi matern el van matar els falangistes per res, per ser un bon home. Avui té una llarga trajectòria de compromís sindical, polític i mediambiental
Com va anar el teu contacte amb el món sindical?
“Als catorze anys començo a treballar en una empresa del metall, però als quinze entro a la Banca Industrial de Barcelona on ja em trobo amb companys de la Interbancària, una plataforma de “comitès d’empresa”, això és un conjunt de col·lectius organitzats clandestinament en els diferents bancs. Funcionava al marge de les “comissions obreres” que es movien en l’òrbita ideològica del comunistes del PSUC, malgrat els seus intents perquè ens hi afegíssim, perquè a la Interbancària prevalia la USO (Unió Sindical Obrera), però també hi havia gent com Lluís Edo, futur dirigent de la CNT i avui d’ATTAC que procedia de l’antic Frente de Juventudes de Cantarelo del Castillo, la gent més progressista del món falangista i que, amb la seva presència, es podien camuflar les reunions en els locals oficials, i és de justicia reconèixer-ho. Es participava en les eleccions sindicals de jurats d’empresa de la CNS i s’aprofitava per fer acció sindical i enfortir el moviment obrer clandestí, i anàvem copant tots els llocs a la majoria de bancs. Tot el moviment obrer català estava molt implicat en la lluita per les llibertats.”
“En una d’aquestes eleccions sindicals, CC.OO., el més important, apostava per copar la CNS i fer un sindicat únic, però això topava amb USO que també volia aprofitar les eleccions per trencar la CNS i aconseguir diverses centrals sindicals o una central unitària però amb tendències organitzades. En el sector de banca hi va haver una topada frontal entre CC.OO. i la USO. Alhora, el president de la CNS de Barcelona, Josep M. Socias Humbert, després alcalde de Barcelona, participava de la idea de fer una central única on ell, a partir dels contactes amb els renovadors de la CNS, amb la idea de CC.OO. i amb possibles acords amb la USO, podria ser el president quan s’acabés el franquisme, però la USO hi estava en contra, i jo d’una manera particular. Els companys de la Interbancària vam optar a presidir la Unió de Treballadors de Banca, l’organització provincial de la CNS i això comportava tenir molta força, 10.000 treballadors, però vam topar amb l’oposició d’Emilio Botín que aleshores ja era un banquer molt poderós i que va utlitzar tots els mecanismes per impedir-ho, però Socias Humbert s’hi va negar, però Botín també va fer intervenir el ministre per aconseguir que fóssim cessats com a enllaços sindicals el malaguanyat Josep M. Huertas Claveria, pels periodistes, i jo mateix, i ho va aconseguir. ”
“Els sindicalistes de la nostra tendència, majoritaris a la CNS, van elaborar un manifest llegit en una reunió d’unes 350 persones per un sindicat lliure, independent, democràtic i autònom on es comprometien a no participar en les eleccions provincials i això ens va donar el control de la situació. Era l’any 1975 i el moviment en el conjunt de l’estat va coincidir l’any 1976 amb un moviment sindical bancari molt fort i una gran implicació del moviment obrer en la lluita per les llibertats. Vam organitzar una de les vagues més fortes que s’han fet mai a la banca a nivell de tot l’estat. Va ser impressionant. A través del moviment que vam generar vam aconseguir que els treballadors ens seguissin i no era una vaga reivindicativa difícil sinó que era tot un procés. A Catalunya jugàvem un rol molt, molt fort, sis persones vàrem anar a Madrid. La posició de Catalunya era molt forta, i vam intentar negociar amb els banquers però va ser practicant impossible. Jo actuava de líder i tenia 26 anys. Vam tornar a Barcelona i vam continuar la vaga. El més dur va ser el Banc Santander que va acomiadar 300 persones. CC.OO. es va desmarcar afirmant que nosaltres érem massa durs, però al final vam guanyar i vam aconseguir que readmetessin els acomiadats.”
En Franco va morir l’any 1975. Una època ben complexa, oi?
“Alguns comunistes menyspreaven la UGT i la CNT, i dèien que la UGT estava a l’exili i que no tornaria, però el socialisme i el sindicalisme socialista i l’anarcosindicalisme sí que tenien arrels a Catalunya, i la història ens va donar la raó. Però abans, l’any 74, quan vaig tornar de la mili vaig plantejar una discussió a Catalunya sobre la necessitat de comptar amb la UGT, tot i el seu caràcter incipient i residual, amb una implantació molt petita a Badalona i a alguns llocs de Catalunya. Així vam plantejar la necessitat d’obrir converses amb la UGT a Catalunya, a Madrid i al País Basc, però hi havia un sector de la USO i un sector de la UGT de Madrid que no volien de cap manera la unitat de les dues centrals. S’ha de dir que la USO tenia uns plantejaments sindicals molt diferents dels de la UGT, era un sindicat de joves que plantejava qüestions com l’autogestió, el socialisme autogestionari i el poder per a l’assemblea.”
Com funciona la relació USO-UGT?
“Des de l’MSC (Moviment Socialista de Catalunya) es va impulsar la represa de la UGT de Catalunya; aleshores des de la UGT de l’exili a Tolosa de Llenguadoc van enviar una persona, crec que en Sánchez Banda, el qual va intentar remuntar la UGT aquí i va veure que era molt catalanista, però no va tenir gaire èxit. Entre els joves que refeien la UGT, n’hi havia molts que venien de la HOAC i de les JOC (moviments catòlics obrers). Els que van fundar la USO en el País Basc entren en contacte amb la UGT de Catalunya i pretenien la renovació del sindicalisme socialista i que la direcció passés a l’interior en comptes d’estar a Tolosa, però la direcció de l’exili no volia deixar anar la direcció. Aquí es decideix que la UGT de Catalunya seria USO-UGT de Catalunya i durant molt de temps la USO va ser UGT de Catalunya. Aquesta etapa hauria de ser reivindicada per la mateixa UGT com a pròpia a la seva història. Els anys 73-74 hi ha diferents reunions a Madrid per avançar cap a la unitat. La USO podia aportar uns valors i un sindicalisme fresc, i renovat, en consonància amb el món sindical italià o francès, ben estudiat. La UGT aportava idees del passat, sobretot perquè estaven elaborades fora. L’any 75 ja va hi va haver un moviment de la UGT molt més fresc, al País Basc, a través de Nicolás Redondo, i a Madrid també…, però no a Catalunya. La meva tesi era que en aquell moment nosaltres teníem uns 1.000 quadres a Barcelona i en el moment que s’obrís la legalització, el nostre augment serà matemàtic i el de la UGT exponencial, i nosaltres ens quedaríem com una cosa residual. Això va passar. Després de l’Assemblea de Terrassa (1976), la UGT va créixer exponencialment. ”
“La USO va fer un congrés a Madrid on es va ratificar que la fusió és faria però molt lentament i llavors, ja en el congrés, a alguns se’ns va dir de tot . Tots els que anàvem des d’aquí estaven d’acord amb el tema de la fusió, que quan arribéssim a Barcelona la començaríem. Aquí, a Catalunya, hi havia però un sector en contra de la fusió. I el primer que van fer, en arribar, va ser expulsar-nos a tots els que volíem fer un congrés a Barcelona per fer la unitat . Ells es van anticipar i ens van fer fora. Aleshores vam començar el procés d’unitat per absorció. I vam començar per Badalona que és on estava jo, i anàvem fent aquestes fusions i pràcticament ocupaven els quadres dirigents dels llocs on érem més forts.”
“Paral·lelament hi havia tot el procés polític. L’any 76, després de la mort d’en Franco, comença l’obertura. Creem un grup que es diu Reconstrucció Socialista, format en bona mesura per quadres sindicals procedents de la USO, i entrem en contacte amb el procés d’unitat del socialisme català, amb el seu màxim exponent, en Joan Reventós. Sindicalment, la CNT va tornar a ser, com jo havia predit, una força important en els primers moments. A totes les empreses trobàvem CC.OO., UGT i CNT. Altres sindicats també, però la CNT la trobaves a tot arreu. Els quadres de la UGT tenien molt poca experiència del que era la negociació col·lectiva perquè molts d’ells havien estat en contra dels enllaços sindicals del sindicat vertical (CNS) i no tenien experiència ni sabien com realitzar la negociació col·lectiva.”
“També hi va haver un moviment reivindicatiu capitanejat per gent del moviment terrorista FRAP que es va infiltrar sobretot a la UGT intentant fer un moviment de ruptura, un moviment revolucionari a través de vagues en grans empreses, amb reivindicacions inassolibles; vagues incontrolades, sense preavís ni res, en pla rupturista. La UGT es va trobar amb els seus afiliats dins de les empreses sense capacitat de direcció política perquè no tenien cap orientació. No s’havia fet ni una mínima reflexió del moviment sindical present, ni l’orientació que s’hauria de donar als treballadors sobre aquest tipus de moviment revolucionari.”
“Jo estava a Badalona i em van cridar per ajudar al secretari d’Acció Sindical, crec que es deia Font, gran treballador i gran persona, però sense experiència sobre el que era la negociació col·lectiva, i em va demanar ajuda per l’experiència que jo havia pogut adquirir en les vagues anteriors i amb la negociació amb els empresaris, sobretot amb una de les vagues més bèsties del moment, la de la Bimbo, una vaga brutal que tenia el seu centre més gran a Granollers, i a Badalona i a Madrid. Una vaga brutal perquè per a alguns quan pitjor va, millor. Jo hi vaig entrar en un dels moments pitjors. Ens vam reunir amb els militants de la UGT, entre els quals alguns del FRAP, i vam plantejar que una vaga reivindicativa havia de ser coherent, que es pogués negociar; els vam donar orientació en aquest sentit, però la confrontació va ser brutal i no ens van matar per casualitat. El més important d’allò va ser que jo vaig proposar que uns i altres proposessim una sortida, i que decidissin els treballadors. En principi s’hi negaven, però al final van acceptar-ho sempre que ho expliquessin ells. Ho van explicar a l’assemblea a Granollers: tot mentida, no era el que deien. Aleshores vaig agafar el micròfon i vaig explicar els que proposàvem uns i altres. Un d’ells es va posar tan nerviós que em va dir “no sortiràs viu d’aquí” Van votar i va guanyar la meva proposta. La vaga es va acabar perquè vam fer una proposta que podia ser acceptada per l’empresa. Van seure, la van negociar els que hi estaven d’acord i es va acceptar i es van reincorporar a la feina.”
“Això em va donar molta força dins del sindicat . Immediatament, hi havia una altra vaga, la de Corberó, que estava pitjor, també amb gent del FRAP. Quan hi vaig anar ja estava molt malament, molt més podrida que l’altra però vaig tenir la sort que també la vam acabar bé, amb un procés similar. Així es van reforçar els sindicalistes en la línia de la UGT, i la gent del FRAP va marxar perquè no els interessava un sindicalisme reivindicatiu. Una altra vaga molt dura va ser la d’Arts Gràfiques. Vam estar a punt de resoldre-la anant in extremis al Govern Civil, però va acabar fatal. La líder que hi havia no era del FRAP, era de la Lliga Comunista. El sindicalisme al sector d’Arts Gràfiques no va aixecar el cap en molts anys.”
“L’any 78 hi va haver la vaga de benzineres però no hi vam participar perquè la dirigia la CNT que era majoritària. Van portar a la gent a la destrossa total. Jo vaig pronosticar que seria el final de la CNT. No va desaparèixer del tot, però com a moviment…; era la tercera força sindical amb molts sindicalistes. Van portar la gent a la destrossa total. Demanaven el 100 per 100, i automàticament el cent es va convertir en zero”
“El segon congrés de la UGT de Catalunya es va fer l’any 78. Hi va entrar gent procedent de la USO, i de la CNS que havien col·laborat amb CC.OO. o la USO però que no estaven a cap sindicat i que van aportar a la UGT l’experiència i la capacitat de negociar. També van entrar joves que si bé no tenien una gran experiència tenien una gran inquietud, com en Pepe Àlvarez o l’Antoni Santiburcio que venien de les empreses i que ràpidament van agafar una capacitat de lideratge important en els diferents sectors. La UGT va avançar molt a aquest nivell. A mi m’elegeixen secretari d’Acció Sindical, després d’haver-ne estat adjunt. Allà vaig veure que com a tasca únicament personal no faríem res. Fèiem reunions, xerrades, trobades amb advocats…, però no n’hi havia prou. Vam decidir, amb el responsable de premsa, Joan Tudela, fer l’opuscle “Com negociar un conveni “que va tenir una gran repercussió; en forma d’entrevista anava explicant com constituir una taula, com negociar… I ens vam dedicar a distribuir-lo i a fer xerrades, tot consolidant així uns quadres, que era el més important, a les grans empreses i, a cada federació, un secretari d’Acció Sindical.”
“Ens reuníem i des de la Secretaria vam renovar el món dels secretaris d’Acció Sindical que així anaven agafant experiència i molts van acabar sent secretaris generals de les comarques; si no ho recordo malament, en Montilla va assumir responsabilitats al Baix Llobregat .”
“L’any 1977 el secretari general era en Lluís Fuertes. Jo vaig ser secretari d’Acció sindical fins a l’any 80. Aquesta dinàmica de renovació o moviment era fort i el secretari general va pensar que s’estava constituint una UGT paral·lela on es definia una línia sindical pragmàtica. No hem d’oblidar que la primera direcció de la UGT era a la vegada la direcció de la Federació Catalana del PSOE i gairebé de les Joventuts Socialistes. La primera executiva de la UGT de Catalunya estava molt polititzada. Jo vaig participar en l’etapa del 77 al 80 i s’ha de recordar que hi havia simpatitzant i militants polítics, però la gran massa no eren militants de res i aquest concepte que per ser del sindicat havies de ser del partit no es corresponia amb la realitat. Aleshores, és clar, es van crear dues tendències molt fortes en el sindicat: els que crèiem aferrissadament en l’autonomia sindical i els que no n’eren partidaris. Jo creia en la total separació de càrrecs entre el sindical i el partit.”
“Arran de la batalla entre la línia sindical d’autonomia o el sindicat corretja de transmissió del partit, fora de Catalunya la majoria de dirigents de la UGT tenien càrrecs en el partit; Nicolás Redondo estava a la direcció del PSOE amb Felipe González. Nosaltres no només vam topar aquí amb l’executiva i amb en Lluís Fuertes, sinó que vam topar també amb la UGT Confederal. La línia sindical que proposàvem a Catalunya, a mesura que a Espanya es va fer la fusió -allí si que va ser fusió- d’un sector de la USO encapçalat per José Maria Zufiaur amb la UGT, aquest sector era també bastant autonomista per ideologia, a més va coincidir que a través de la Secretaria de Negociació Col·lectiva de tot l’estat vam fer propostes que anaven en la línia cada vegada més reivindicativa del sindicat més que en la línia política. O sigui anar en una línia que el sindicat havia de fer reivindicacions encara que fossin polítiques però per negociar-les i aconseguir-les, ja sigui a nivell de sector, ja sigui a nivell de conveni d’empresa, però a defensar els interessos dels treballadors, aquest és el sindicalisme modern i això s’havia de fer topant amb el govern encara que fos socialista.”
“Del 78 al 80 a través d’aquest moviment, primer a Catalunya, i després a la resta de l’estat, on vaig trobar una via molt receptiva que topava amb Nicolàs Redodno i que es deia Pepe Romero; al final a ell també el van acusar que estava fent una UGT paral·lela. El màxim va ser quan, aquí a Catalunya vam fer una conferència proposant el que en dèiem Acord Marc Interconfederal. El vam acordar aquí, en una reunió, i en Pepe Romero hi va estar molt d’acord i el va portar a nivell de l’estat i allà va tirar endavant.”
“L’any 80 van coincidir diverses coses entre els quals la convocatòria de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Hi havia la possibilitat que jo hi anés. L’any 79 la tensió al sindicat era immensa. El congrés d’unitat dels socialistes catalans, l’any 78, es va fer en proporció als militants que aportaven els diferents partits, i hi havia molta desproporció entre uns i altres. Una part important dels quadres ja nous de la UGT de Catalunya no vam acceptar que se’ns presentés, no com a UGT sinó com a sector de la UGT. Això va pesar molt. Mentre estava reunit el congrés, hi havia una altra reunió de la Federació Catalana del PSOE i la UGT. Van aconseguir que entressin en el congrés, hi participessin i fossin nomenats, però ells no van acceptar. Fins i tot crec recordar que es van deixar alguns llocs buits Això va representar que l’endemà, quan vaig tornar al sindicat, la situació va ser molt tensa. En plena campanya de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, quan tot feia preveure que Joan Reventós seria president, em van expulsar definitivament, i en Josep M. Àlvarez va ser sancionat. Era una expulsió política. L’any 82 vaig tornar al banc.”
Com valores el procés d’unitat dels socialistes catalans?
“Una de les grans aportacions, importantíssima, a Catalunya de la unitat socialista és la unitat civil del poble català. Pel que fa a l’època dels franquisme, les aportacions del PSUC i dels socialistes van ser integrar les reivindicacions socials i nacionals en el marc d’una expressió política unitària, l’Assemblea de Catalunya, amb el lema Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia. El moviment obrer va ser qui més va contribuir a la cohesió de la societat civil perquè no cal oblidar que la majoria del moviment obrer era immigrant i a través de la utilització demagògica del fet nacional s’hauria pogut crear una fractura molt gran en la societat catalana. Afortunadament els que podíem tenir incidència en el moviment obrer, primer el PSUC i després el procés d’unitat socialista, vam seguir una línia d’unitat civil. Durant el franquisme, el PSUC tenia molta influència i el socialisme era molt més dispers, embrionari i poc organitzat. La unitat socialista va permetre la conslidació d’un gran partit de cohesió social”
