CEOE i CEPYME han negat l’acord. Han rebutjat la clàusula de revisió i han bloquejat la possibilitat que la franja d’increment dels salaris anés més enllà de l’anterior proposta de l’1,2-2% ampliable al 2,5% en funció de les característiques de cada sector. Davant aquesta situació, la UGT i CCOO consideren irresponsable la conducta empresarial en un moment en què el PIB creix per damunt del 3% i la inflació prevista pel Govern central se situa entre l’1,5 i l’1,9%.
Les organitzacions empresarials, especialment la CEOE, van iniciar les negociacions per un pacte salarial amb poques ganes i les han acabades sense cap ni una. Aquesta podria ser la síntesi del desacord. La patronal va arribar tard i malament a l’inici de la negociació, va desaparèixer durant un llarg període i, a la part final, va demostrar molt poc interès i cap voluntat d’arribar a un acord salarial. Al que anomenen ‘Reflexió final davant l’AENC per al 2017’ es permeten fins i tot afirmar que com que els salaris van tenir un “important increment entre l’any 2000 i el 2008… ara la bona notícia és que tornen els marges empresarials… i ja mai més els salaris hauran d’anar lligats a la inflació” .
La UGT i CCOO adverteixen que l’actitud de les organitzacions empresarials en aquesta negociació devalua el procés de diàleg social i suposa un cop dur a la credibilitat dels seus interlocutors, un fet que ens provoca un dubte profund sobre futurs escenaris de concertació. Això no modifica el nostre convenciment sobre la necessitat del diàleg social, encara que sigui en un altre escenari i àmbit de negociació, com a eina per combatre la precarietat i la desigualtat.
CCOO i UGT havien insistit en la necessitat de garantir un increment estimable dels salaris després de sis anys de pèrdua de la capacitat de compra. Van proposar una franja de l’1,8 al 3% d’increment salarial i una clàusula de revisió que garantís el manteniment del poder adquisitiu, una clàusula que per als sindicats té un valor conceptual i pràctic i que transcendeix la conjuntura d’aquesta negociació. La CEOE va respondre amb una proposta inicial d’increment d’entre l’1 i el 2%, més tard maquillada a l’1,2-2% amb un 0,5% addicional “en funció de les circumstàncies de cada sector”. CEOE i CEPYME han estat incapaces de reconèixer la necessitat de traslladar a les rendes salarials la recuperació de l’economia espanyola i de les empreses per avançar cap a un model més jut de relacions laborals i sortida de la crisi. D’aquesta manera, mentre que el PIB creix per sobre del 3%, els salaris tot just s’incrementa l’1,2%. Per si això fos poc, les organitzacions empresarials van concloure que “els increments salarials han de venir de la productivitat, la competitivitat i la millora dels marges empresarials. Ja mai més hauran de veure amb la inflació”. Punt i seguit apunten “i, a més, sense perdre de vista la inflació i els increments salarials dels grans països de la UE”. Com quedem, doncs? Tenim o no tenim en compte la inflació?
La UGT i CCOO destaquen que el resultat final d’aquest llarg i irregular procés de negociació al voltant de l’AENC 2017 és una manca de respecte tant pel que fa al diàleg social com per als milions de treballadors i treballadores que estan pendents d’actualitzar el seu conveni. Ambdues organitzacions sindicals remarquen que l’objectiu de l’acord era millorar substancialment els salaris, per justícia social i perquè el seu impacte, sense cap mena de dubte, ha de ser impuls per a l’activitat econòmica.
La negociació col·lectiva s’enfronta a una tardor difícil i els sindicats sabrem afrontar-la amb decisió i solvència, i estudiarem la convocatòria d’una àmplia campanya d’informació i mobilització en defensa dels salaris (també del poder adquisitiu perdut davant el NO acord de 2017), l’ocupació de qualitat i la protecció social.
