Àngel Messeguer Peypoch és químic orgànic, químic mèdic i, fins fa ben poc, president de la Societat Catalana de Química. La seva formació, com la seva vida, esta partida entre els dos països que han conformat la seva identitat: Mèxic i Catalunya. Nascut a Mèxic DF el 1946 forma part d’una generació de catalans -la més jove- que va heretar l’exili dels seus pares. S’ha parlat sovint dels Tísner i els Calders, d’aquells que quan van marxar ja disposaven d’una certa projecció pública, però menys de l’exili més anònim, i de la generació següent que ha passat molt desapercebuda i que, si tenim en compte el rol que van jugar després del seu retorn dins la nostra societat, podríem concedir-los fàcilment l’estatus, com a mínim, de gent molt especial.
“Créixer amb la idea del retorn, amb un país mitificat pels de casa que viuen, com qui diu, amb ganes de fer les maletes, crea un caràcter molt ric.”
“El meu pare, Àngel Messeguer Villoro, fill d’un fuster de Massalió, a la comarca del Matarranya, havia anat al front de molt jove perquè ell i el seu germà, que militaven a ERC, van voler defensar per qualsevol mitjà el tipus de societat en la que creien. L’any 39, ferit lleu, passa a França i d’allí surt cap a Mèxic amb el primer o el segon vaixell. La meva mare, Joaquima Peypoch Mani, en canvi, és d’una família acomodada, políticament vinculada a Acció Catalana i que quan van a Mèxic, l’any 45, ho fan per “fer les amèriques”. No crec que sense el factor de l’exili s’haguessin conegut mai; l’exili va crear moltes famílies interclassistes, d’orígens polítics i socials molt diversos i que, molt probablement, a Catalunya no s’haurien trobat mai. La conseqüència, a casa, era una efervescència política molt interessant: discussions entre avis ateus i avis catòlics, models de societat diferenciats i, sobretot, visions diverses a l’hora d’entendre un lloc que jo només coneixia d’oïdes: Catalunya”.
El Centre Català de Mèxic DF actua com a punt d’aglutinament de molta gent d’orígens diversos que comparteix això: la catalanitat. Del billar, del cinema, de les excursions que aquest centre organitzava en van sortir colles d’amics i parelles que encara ara es conserven amb la mateixa força que van néixer. “Allà hi havia molts fills de refugiats, gent que ja érem mexicans i que convivíem amb tota naturalitat amb la resta de mexicans que eren del país que havia acollit als nostres pares, però que sentimentalment érem catalans per la idea de retorn. L’exili té aquestes coses: la impotència que sentien pel franquisme i el fet d’haver marxat a contracor després d’un episodi tant tràgic com una guerra van fer que ens eduquessin amb la idea de tornar, un dia, al lloc d’on havien hagut de fugir.” Tornar, moltes vegades, volia dir renunciar a una sèrie de comoditats assolides amb esforç, però la nostàlgia, la mateixa nostàlgia que feia d’aquelles llars una mena d’incrustacions catalanes a la societat mexicana, ajudava a no témer per cap risc.
El 1964 la família torna. Ho fan, com moltes altres, abans que els fills en edat d’enamorar-se puguin provocar, per coses del cor, que la família es divideixi. “El contrast al venir aquí era brutal. Hi havia coses com sentir català al carrer, o descobrir que la idea mitificada de Catalunya que tenien els refugiats no s’assemblava per res a la real, que van ser molt agradables però hi van haver coses també que, si no xocants, podria qualificar de sòrdides; sobretot l’educació. Vaig passar de l’escola anglesa als maristes i, clar, d’entendre la història, per exemple, des d’un enfocament i una òptica més aviat liberals a fer-ho des del conservadurisme més obscurantista, amb bons i dolents i tot allò que els maristes predicaven a les aules, tot i que cal dir que els maristes sempre em van mostrar un gran respecte pels meus orígens familiars. Certs aspectes del franquisme et feien sentir molt afortunat de tenir dos móns per poder relativitzar perquè només amb aquest… L’educació franquista, o ja no només l’educació sinó la societat en general, tenia coses molt sòrdides, i la riquesa d’haver viscut a cavall entre dos llocs s’entén en moments així: tenir una nacionalitat com la mexicana quan Catalunya era com era fou un bé insubstituïble. Ara sóc català i sentimentalment mexicà però abans era exactament al revés i això, tan a mi com a gent de la meva quinta de l’exili, ens va permetre prendre’ns aquell món amb un humor reservat però present; una glopada d’oxigen intel·lectual que era totalment escèptica a l’hora de seure davant d’un professor universitari feixista o d’anar a renovar el permís de residència i trobar-te un policia amb intencions d’atemorir-te.”
Allò que l’Àngel troba a faltar en tot això és un estudi dels retornats; no tant un homenatge, que potser tampoc sobraria, però si un reconeixement en forma d’estudi: “els que es van quedar, els que van tornar, els que van tornar i van tornar a marxar…, no se n’ha parlat gaire i jo crec que som una generació prou especial. S’ha parlat molt de l’aportació dels catalans a Mèxic però s’ha deixat d’estudiar el tema de la gent que torna de l’exili, gent que a nivell de societat civil, professional, artístic…, des del meu punt de vista, és molt interessant i ha passat molt desapercebuda. Érem gent que tornàvem amb una mentalitat molt oberta i vam ser rebuts amb recel pel franquisme, i per la societat catalana en general que hauria d’haver estudiat aquesta gent, potser tractada, sobretot en els primers anys, amb certa prevenció. L’exili mexicà, l’argentí, van aportar, sens dubte, molt a la societat catalana. Jo em vaig trobant gent de l’exili que ocupa càrrecs rellevants a nivell professional; càrrecs que només es poden guanyar per mèrits”.
